La Fundació Maresme participarà a les Santes amb unes jornades anomenades Dissantes per donar visibilitat a la seva tasca en l’àmbit dels discapacitats. La creació d’en Santi, un icona d’aquest col·lectiu, una Flashmob, activitats al carrer i un concert popular volen acostar aquesta realitat a la ciutat de Mataró i poder, de pas, ingressar uns diners extres en moments delicats. Albert Vidal n’és el seu director.
Quin és l’objectiu d’aquest Dissantes?
Participar de forma activa amb objectiu d’acostar el món de la discapacitat a la societat, i si a més a més tenim uns ingressos addicionals, millor tenint en compte la situació en la que estem. L’objectiu no és econòmic però com a segon objectiu esta allà.
En què consisteixen els actes?
Programem actes infantils dinamitzats per discapacitats però dirigits a tot tipus de nens i nenes, tallers de la diferència, una Flashmob amb D’Callaos que posa la música i nosaltres la lletra i un concert popular. En total, una inversió d’uns 17.000 euros que és arriscat de fer, però que ha tirat endavant en part a les feines fora d’hores dels treballadors de la Fundació.
La visibilitat com a principal objectiu. Creus que la gent no sap la tasca de la Fundació?
No, estic convençut. La Fundació Maresme fa serveis per persones amb discapacitat des que neixen fins que acaba la vida de la persona. Escola d’Educació especial concertada amb la Generalitat de 3 a 18 anys, posteriors servei orientació i inserció laboral que formem a discapacitats per veure si poden anar a empresa ordinària, i també tasques del centre especial de treball.
Això es coneix més.
Si, perquè la gent associa Fundació als nois que netegen parcs de Mataró, i es veritat però fem més coses. També amb 23 anys poder portar al mon laboral protegit (son menys productius però ben guiats poden fer una feina).
I si no tenen cap capacitat productiva?
Tenim un servei de tallers ocupacionals que no tenen capacitat laboral productiva en cap dels casos i les residències per si no tenen família o per discapacitats que no poden estar a casa.
A quanta gent doneu servei?
Servei fixe a 600 persones, i puntual al cap de l’any –que vol dir alguns tallers de formació per exemple- fins a 2.000, el que suposa el 90% dels discapacitats que hi ha a la comarca.
Tant delicada és la situació?
És delicada, ja que hi ha hagut retallades significatives de la administració pública tant a nivell assistencial com en vessant mes productiva del centre especial de treball, que és un centre protegit perquè te subvencio,
De quines xifres parlem?
Han disminuït un 25% en el centre de treball, mentre que en assistencial com residencies i tallers ocupacionals ha baixat entre un 4 i un 6%. Això afecta de tal manera que vam tancar amb 42.000 euros de pèrdues que de moment són assumibles.
I si la situació no millora?
Si al dinàmica és la de seguir retallant, no ens en podrem en sortir. Està clar que cal fer nous projectes i millorar l’eficiència per treballar amb algun recurs menys, com hem hagut de fer reestructurant plantilla.
Teniu idees?
Hem encetat Can Parcala, un hort ecològic de proximitat i compromís social que explotem a Madà i que permet a nois del CEO treballar de pagesos. També ampliem serveis de neteja oferint serveis a aparcaments, comunitats de veïns, naus industrials, etc. I altres idees com organitzar recollida de residus. A banda d’extres com el Dissantes del dia 20.
És l’administració pública poc sensible davant aquestes situacions?
Sempre he considerat que els recursos són els que són i han d’impactar en tothom, però en les prioritats no hi estic d’acord. Pensàvem que havíem tocat fons i no. Tant l’administració catalana com l’estatal fa un volum de retallades aplicades al nostre món que no em sembla correcte.
En què es tradueixen?
Per exemple, la Generalitat ara no dóna noves places pels que surten de l’escola d’educació especial amb 18 anys, i no poden venir a tallers ocupacionals. Un discapacitat d’aquesta edat no pot estar sol a casa i no té sortida.
Solucions?
Per això volem fer noves coses per tenir superàvit i poder oferir serveis gratüits. De moment, al setembre estem obligats malauradament a obrir una línia post-laboral de caràcter privat. No per voluntat pròpia, sinó per la situació.
I a mig termini?
De seguir així desapareixeran serveix. I el més greu no és passar de 220 treballadors a 50 retallant serveis, sinó les necessitats de 600 persones que cada dia han de ser atesos, això es el problema real. La societat ha de ser conscient que un 0’6% de la població no pot viure per ells mateixos. Ho hem de sufragar tots? Jo crec que sí. Cal ajudar-los a tenir una vida digne.
-