“El Nadal ens era una mica indiferent, fins i tot feixuc per tot el tràfec familiar que suposava”, expliquen la Raquel Miranda i en Carlos Morata. A la parella tampoc els feia gaire gràcia empatxar-se amb un àpat rere l’altre, ni el tornado consumista propi d’aquestes dates. Aquesta certa apatia, però, s’ha transformat plenament amb l’arribada de l’Ada, que ara té quatre anys, i en Nil, de dos. “Amb els fills retrobes una mica la il•lusió de quan erets petit i que inevitablement has anat perdent”, diu la Raquel. Avui tornen a decorar la llar amb el pessebre, l’arbre i tota mena d’ornaments, el Tió arriba cada any puntual disposat a cagar una muntanya de regals, i la mateixa Cavalcada de Reis que abans es miraven amb una certa distància irònica avui s’ha convertit en tot un esdeveniment familiar.
“Quan vas a ser pare et dius a tu mateix que mai cauràs en tot això, però hi acabes caient de quatre grapes!”, reconeix en Carlos. “Intentem que no sigui una caiguda lliure, sinó controlada”, afegeix la seva parella. Recorden especialment quan l’Ada tenia tan sols un any, i estava adormida al cotxet mentre els seus pares la passejaven pel centre de Barcelona en plena campanya nadalenca. Va obrir els ulls i va veure les llums del Corte Inglés, i va fer un ‘oooooh’, amb una mirada màgica, enlluernada, que els va quedar gravada. Els pares no són pas uns fans de les grans superfícies que, amb un punt maligne, s’il·luminen per encegar-te i “vendre’t tot allò que no necessites”, diu en Carlos. “Però l’Ada estava encantada, era com un anunci. Amb ulls de nen, el Nadal és un altre món”, afegeix.
Com tants altres pares, volien evitar inundar els seus fills amb regals, però a l’hora de la veritat no és tan senzill. “Com a mínim intentem treure joguines de casa abans que n’entrin de noves, perquè sinó allò sembla un magatzem”, explica la Raquel, que coincideix amb en Carlos en dir que als nens “els acaba fent més il·lusió obrir paquets que no jugar amb el que hi ha dins”. A casa el Tió és l’objecte de totes les mirades i atencions. Enguany també ha arribat a casa, tot i que l’Ada estava preocupada perquè la família tot just ha canviat de pis i ningú li havia donat la nova adreça. Tampoc veia clar com s’ho havia fet per trucar a la porta si no té braços. “És que és màgic!”, li van recordar els pares. La resposta comodí.
-