Una nit més freda del que és habitual per Santes i un escenari, el Parc Central, més buit del que un recorda si pensa en la Festa Major mataronina i en la nit del 25. Sota aquestes premisses, Antònia Font presentava ‘Lamparetes’, un disc rodó de principi a fi, amb catorze cançons de catorze esplèndides que no va saber connectar amb un públic massa fred i apàtic. Fet sorprenent i estrany, més que res perquè tot i que el ritme de Lamparetes no és tant potent com altres grans clàssics del grup mallorquí, sí té moments que animen a qualsevol. Començant pel primer Me sobren paraules, una cançó que per sí sola hauria de fer botar al públic. Però aquest, com el cel ennuvolat que cobria el Parc Central, semblava escoltar una altra cosa.
Entre els que havien adoptat una postura contemplativa, poc adequada per un concert d’Antònia Font i menys encara pel tret de sortida de les santes, i els que es contagiaven d’aquest immobilisme, van anar passant una rere l’altre les cançons del nou disc. Com en el CD, en ordre cronològic i enllaçades entre elles per donar sentit de continuïtat al concert. De fet, segurament és l’única manera de fer que temes reflexius i pausats com Abraham Lincoln o Pioners tinguin cabuda en un concert en directe. Musicalment, els mallorquins van estar a l’alçada de les expectatives.
El compendi de melodies, matisos i detalls que té el nou disc es van recrear sense cap tipus de problema sobre l’escenari. Des del cantant Pau Debon –sort d’ell intentant animar la festa- recreant el tram de cançó que es fa al revés dins del disc (Islas Baleares), passant pel Piano caient de s’Empire States, cap detall es va deixar escapar. Per la memòria quedarà veure una flauta dolça, la mateixa que ha martiritzat a pares i mares quan els nens han hagut de tocar-la a casa per culpa de les professores de música de l’escola, sobre l’escenari per acompanyar Sospitosos, la darrera cançó del disc nou que va servir per animar una mica l’ambient. Només una mica.
Perquè no va ser fins que es van repassar els grans èxits clàssics d’Antònia Font que es va escalfar el Parc Central. La pluja havia amenaçat durant algunes estones amb fines gotes, i la cosa va anar a més just quan es disposaven a tocar ‘Alegria’. Alguns podien pensar que el concert se suspendria per precaució. D’altres esperaven que plogués encara més a veure si s’adoptava postura de ruixada tal i com es mereixia l’ocasió. Antònia Font devia pensar com els segons, i van tirar de repertori per aconseguir que, al menys, la gent més propera a l’escenari se sentís de Festa Major. Interacció amb els assistents, una actuació de Pau Debon sobre l’escenari que lluitava contra tot i cançons com Alpinistes-Samurais, Mecanismes, A Rússia o l’eterna Wa Yeah! Pel final van deixar Calgary 88, una de les noves cançons que segurament seguiran tocant d’aquí cinc anys.
Amb tanta experiència al darrera, a poca gent pot decebre un concert que combinés alguns dels millors temes del grup –segueixen oblidant-se en els directes de diverses cançons imprescindibles- amb un nou disc que s’ha convertit en un dels millors treballs que han realitzat. Però malgrat això, va faltar connexió encara sense saber-se ben bé perquè. Posteriorment el dj David Oleart va arribar disfressat de hippie a l’escenari (mentre Pau Debon recollia els seus estris) per oferir una sessió Flower Power dels anys 70 i 80. Però això ja és un altre tema. I un altre registre.
-