Care Santos: 'Em venia de gust convertir Mataró en un escenari de ficció'

Care Santos (Mataró, 1970) es periodista, escriptora i autora d'una trentena de llibres entre novel·la, recopilacions de relats i novel·les juvenils. A més, col·labora habitualment en el suplement El Cultural del diari El Mundo, amb la revista Report Maresme i encara té temps per participar al programa Eduqueu les criatures de Catalunya Ràdio i conduir el programa de llibres Mataró Ràdio, No ens avorrirem. Pocs mesos després de la publicació de la seva última novel·la juvenil El Dueño de las Sombras, Santos està d'actualitat per haver quedat finalista del Premi Primavera 2007 amb la novel·la La muerte de Venus, ambientada a la ciutat de Mataró. La publicació d'aquesta novel·la per a adults coincideix, per casualitats editorials, amb la d'una altra novel·la sobre el gènere femení anomenada El síndrome Bovary.

Remuntem-nos als orígens. D'on sorgeix la idea de la novel·la?
És sorprenent, de vegades, d'on prové el primer impuls d'escriure una novel·la. En el cas de LA MUERTE DE VENUS hi ha dos impulsos bàsics: el desig, de fa temps, d'escriure alguna cosa que passés aquí, als nostres carrers, a la nostra ciutat; i també un viatge que vaig fer a Mèrida fa un parell d'anys, en companyia d'una especialista del món romà, on se'm va despertar el "cuquet" per l'antiguitat romana. A partir d'aquí, vaig començar a llegir, a documentar-me i a viatjar per algunes ciutats de l'antic Imperi Romà.

Per què ambientada a Mataró?
Perquè és la meva ciutat i em venia de gust convertir-la en escenari de ficció. Llevat de Joaquim Casas, no conec cap altre escriptor que ho hagi fet. En castellà, que jo sàpiga, no s'ha fet mai. Però, a més d'aquest desig romàntic, hi havia una necessitat que cada cop era més forta: explicar què va ser la Iluro romana, parlar d'una època fascinant en què aquí hi teníem una ciutat molt pròspera, que exportava vi a gran part de l'Imperi Romà i que va ser fins i tot anterior a Barcelona. Em venia de gust conèixer molt més d'aquella època, i escriure una novel•la és una bona manera de fer-ho.

El Museu del Maresme, Toni Cantó, la llibreria Robafaves, Albert Calls, Francesc Costa, el cafè Arcàdia, el restaurant Sangiovese, el Casal Aliança, Joaquim Garcia, el robatori a Caixa Laietana del 98... i, fins i tot, el Capgròs. Tots ells surten a La muerte de Venus. ¿Són ganes d'establir un joc o només ganes de ser fidel a la realitat?
Totes dues coses, de fet. A la novel•la, com bé dius, hi surten molts personatges reals de Mataró i també molts llocs que formen part de la meva geografia mataronina personal. Suposo que quan ho escrivia pensava en un lector d'aquí, còmplice, que s'ho passi bé no només amb l'intriga de la trama, sinó amb la ubicació mateixa. D'alguna manera, a mi m'agradaria poder-li dir a cada lector a l'orella: Va, nano, obre el primer capítol i comença, que t'ho vull fer passar bomba. Crec que qualsevol lector s'ho pot passar molt bé, però els de Mataró hi trobaran molts elements afegits que no són a cap altra novel•la.

Els fantasmes i el terror centren bastant les teves últimes obres. Hi ha alguna explicació concreta o ha estat simple casualitat?
Com a lectora m'ha interessat sempre la novel·la victoriana i, molt especialment, les històries de fantasmes. També m'agrada quan algú m'explica algun fenomen paranormal que creu haver viscut. A més, els fantasmes, tractats d'aquesta manera, ajuden a parlar d'un dels temes que més ens preocupa a les persones: la mort. Les seves causes, què hi ha més enllà... Simplement això ja el fa un gènere interessant.

Creus que La muerte de Venus seria una bona pel•lícula?
Sí, però la part romana voldria un pressupost que no crec que sigui fàcil d'aconseguir.

En la teva carrera has rebut diversos premis però el Premi Primavera l'has rebut per una novel·la per a adults. Que ha suposat un premi d'aquestes característiques?
Una gran alegria per la possibilitat d'arribar a molts més lectors i la possibilitat de conèixer unes editores estupendes amb les quals ja parlem de projectes futurs.

La publicació de La muerte de Venus coincideix amb la d'una altra novel•la teva, El síndrome Bovary. El fet de publicar dues novel•les a l'hora, ajuda o perjudica? Perquè tracten temàtiques molt diferents...
Crec que, efectivament, són prou diferents perquè cadascuna d'elles trobi el seu lector. Però els assumptes de promoció, màrqueting i totes aquestes coses de les quals no en sé gens, no em treuen la son.

L'èxit en la novel·la per adults et portarà a deixar definitivament la literatura juvenil?
-Mai. Els lectors joves m'agraden massa com per deixar-los, i em donen enormes satisfaccions. Sempre escriuré per a ells. Ara, sense anar més lluny, treballo en una col•lecció infantil que començarà a publicar-se pel setembre, dirigida a lectors de 10 anys en amunt. Es diu "Arcanus", tindrà dotze títols i la publicarà Destino simultàniament amb Columna, en català, i Dom Quixote, en portuguès. Aquest és un projecte que em farà escriure pels lectors joves al llarg dels pròxims cinc anys.

Dues novel·les per adults, col•leccions de novel•la juvenil, programes de ràdio, mare de tres criatures petites. Com compagines totes les vessants de la teva vida?
Com la majoria de dones de la meva edat i en la meva situació, me les arreglo fent de tot a totes hores. Em sento com aquells equilibristes dels circs, fent que s'aguantin trenta platets sobre trenta bastons. I jo, corro de plat en plat, i no tinc temps per a res. Però no em queixo gens ni mica: tinc la sort de dedicar-me a allò que més m'agrada. Ja vindran temps més tranquils, quan els nens siguin més grans. No m'atabalo.

I de tot el que fas actualment, quin es el projecte que et té més engrescada?
Vaig fent voltes a una nova novel•la, en la línea de LA MUERTE DE VENUS. No crec que m'hi posi fins a finals d'any, però aquesta etapa actual, de lectures, croquis i disseny argumental, és la que més m'agrada, de llarg. De moment, m'ho passo bé imaginant-la. Encara no té títol, tot i que en tindrà aviat. Segurament, la publicarà Espasa cap a la tardor del 2008.

En ple Sant Jordi, com passaràs el dia 23?
Signo a Mataró, com cada any, el cap de setmana abans. El mateix dia de Sant Jordi, també com acostumo, l'hauré de passar a Barcelona, anant amunt i avall amb els responsables de la meva editorial. No és un dia propici per aquells que pateixen fòbia social, precisament.