El bar Mac Gyver, situat a la Ronda Creu de Pedra del barri de Vista Alegre, és el típic establiment de barriada, presidit per una barra de xapa platejada que veu passar durant el dia multitud de vasos, tasses i plats. Com també és habitual, d'una de les parets en pengen mitja dotzena de pernils d'aquells per llepar-s'hi els dits. Però aquest bar, en un altre racó, té penjades fotografies i retalls de premsa d'una torera. Però no és una torera qualsevol. És la mataronina Elisabeth Piñero, la única catalana que aprèn actualment a fer de torero en una escola de Bellvitge. A Mataró és una desconeguda, però el fet és que comença a despuntar i que darrerament li han fet entrevistes a Canal i a Televisió Espanyola.
A proposta d'ella mateixa, la revista Mataró Report va decidir dur a terme l'entrevista en públic d'aquest mes un acte obert a tothom- en aquest establiment, que és una mena de club de fans de Piñero. Eren dos quarts de nou del vespre i tot i que en començar els familiars de la torero eren majoria, a l'hora d'acabar una trentena de persones omplien el local.
El primer que queda clar, en sentir-la, és que això no va de broma si és que algú s'ho pensava-. Elisabeth Piñero assegura que es desperta i pensa en el toro, dina i segueix pensant en ell i va a dormir pensant encara amb l'animal. Viu pels toros, vaja. No és una simple afecció i molt menys una extravagància-. Ella s'ho pren d'una forma completament vocacional, tot i considerar-se una persona totalment normal. Parla amb molt de convenciment, molta fermesa i deixa anar frases que denoten el dolç moment en què es troba: No somio amb la meva vida, visc el meu somni.
Un dels moments més punyents va ser quan Piñero va manifestar ser conscient que probablement un dia tindrà una cogida: Ho sé, i sé que em podria matar, va dir amb seguretat. Just en aquell moment la casualitat va fer que les paraules de Piñero coincidissin amb les imatges de l'envestida que la torero va patir a Cenicero, un petit poblet prop de Logroño, fa unes setmanes, gravades per un familiar i que el barman va tenir l'amabilitat de projectar en substitució del partit de futbol que disputava el Real Madrid.
Mentre la planxa de l'establiment anava fent xup-xup i un home gravava amb la seva càmera de vídeo el transcurs de l'entrevista, Piñero va anar desgranant què és el que la impulsa a aprendre aquest ofici. Ho feia amb una veu reposada, convençuda de sí mateixa i amb una abundància de vocabulari específic que en alguns moments impedia seguir-la del tot. És la única catalana que es dedica a torejar, però a Espanya tampoc hi ha massa noies que aprenguin aquest ofici, actualment són unes quinze o vint. I es veu que a Espanya es sorprenen força de trobar una catalana com ella fent de torera.
És molt difícil parlar de toros amb algú que hi entengui, a Catalunya, va dir un dels amics i coneguts de la torero en el torn de paraules obert després que Ivan San Antonio hagués donat per acabat l'interrogatori al qual l'havia sotmès. A mica en mica, la trentena d'assistents han anat convertint el torn de preguntes amb una tertúlia sobre el món dels toros, i es va recordar que per exemple a Mataró hi va haver una plaça de toros des de 1894 fins al 1906, cosa que segurament molts ciutadans desconeixen.
L'entrevista va acabar d'una forma inusual: amb la protagonista demanant un aplaudiment pels membres de la revista presents a l'establiment, no perquè ho haguessin fet molt bé sinó per haver tingut el detall de recordar-se d'aquesta mataronina. Com si ningú li fés cas, a casa seva. Ja se sap. Ningú no és profeta a la seva terra... i menys si es dedica al polèmic art de torejar.
