El dia
No fa gaire estona que ha sortit el sol i, com formiguetes, centenars de persones es mouen cap a algun dels punts on comencen les matinades. Entre petard i petard, les comitives enfilen cap a Santa Maria anunciant a tort i a dret que avui és el dia central de la gesta major. El soroll desperta els qui encara dormen i ajuda a mantenir amb els ulls oberts els que han “empalmat” la música i l’alcohol del ball del Parc amb les gralles i la pólvora de les matinades.
Pels que encara no tenen son, la propera parada és al davant de l’Ajuntament. Des de quarts de deu del matí, figures i autoritats van preparant-se per a anar en cercavila fins a Santa Maria. Molta gent s’aplega per veure com la banda rep les autoritats amb música i els geganters es van enfaixant per marxar cap a Ofici.
Entre acte i acte, la consigna és clara: dormir, dormir i dormir. Però l’agenda del dia 27 és atapeïda. O sigui: dormir (quan puguis), dormir (on puguis) i dormir (com puguis). La plaça de Santa Maria, l’ombra d’un arbre o qualsevol portal són bons per fer una becaina i recuperar forces per quan s’acabi la missa i les figures se’n tornin cap a l’Ajuntament, que aquests dies és casa seva.
Però quedar-se a casa no va amb la Família Robafaves i la resta de bestiari local. I, en comptes d’una migdiada molt recomanable, opten per passejar-se per la ciutat fins gairebé les nou del vespre.
La nit
Igual que a primera hora, quan no fa gaire estona que el sol se n’ha anat, les formiguetes tornen a sortir del cau, ara per anar cap a mar. El Passeig Marítim fa pampallugues gràcies als venedors ambulants que ofereixen joguines que no acabes d’entendre si tenen gaire a veure amb l’acte.
S’ha dit mil cops i cada any es comprova: els focs són l’acte més multitudinari de la festa major. I és per això que, fins i tot arribant-hi mitja hora abans, se’t fa difícil trobar un bon lloc. L’ambient es va escalfant a mesura que s’acosten les onze. Quan el rellotge de la torre Maresme marca les 22:59, un nen de la roca del costat comença el compte enrere. Cinquanta-nou, cinquanta-vuit, cinquanta-set, ... i fins a zero.
Però els focs no comencen. I el nen hi torna amb el compte enrere. Cinquanta-nou, cinquanta-vuit, cinquanta-set, ... No té temps ni d’arribar al cinquanta que els de la Pirotècnia Tomás ja llancen les primeres palmeres. I, a la roca del darrera, un altre nen es posa a plorar. Excepte aquesta discrepància infantil, la sensació general és que l’espectacle ha valgut la pena. Després dels focs i de tirar per terra un esplèndid tall de síndria, marxes cap a casa convençut que no et convenen més saraus.
Ramon Radó és periodista i membre de la colla de l'Àliga
-