Juan Cortés, Duquende, és una de les grans estrelles del nou flamenc, tot i que ell no hi creu gaire en les etiquetes ni presumeix del reconeixement de la crítica i el públic. Aquest gitano català, nascut a Sabadell l'any 1965, acaba de publicar el seu sisè àlbum, Mi forma de vivir, un treball en què, finalment, pren les regnes en solitari i mostra tota la seva personalitat, tot i tenir sempre en ment els seus totems: els clàssics del cante i Camarón, el seu descobridor. Presentarà els seus nous temes demà dissabte al Teatre Monumental.
Ha passat sis anys des de la publicació del teu anterior disc en solitari, 'Samaruco'. Això és molt de temps.
Doncs sí, són molts anys, però durant aquest temps he estat molt ocupat, fent diverses col·laboracions i anant de gira per tota arreu amb la banda de Paco de Lucía. Quan arribava a casa després de tants concerts l'últim en què pensava era en entrar a un estudi. No podia fer res fins que no trobés temps per a mi mateix. Jo sempre dic que discos són com un fill, cada un s'ha de pensar, treballar i cuidar amb molta cura. Però sempre arriba el moment en què necessites expressar el què portes dins.
Quines diferencies presenta Mi forma de vivir' respecte als teus anteriors treballs?
El títol ho reflecteix. Per primera vegada he fet un disc on ha predominat el meu punt de vista. He pogut triar les maneres de cantar, la formació dels pals flamencs
Fins ara em deixava guiar pels meus collaboradors, el que deia Paco de Lucia, Tomatito o Isidro Sanlúcar anava a missa. Però gràcies al rodatge i a l'experiència que he adquirit per fi he pogut fer un disc a la meva manera. Per això he necessitat tant de temps.
A Mi forma de vivir comptes amb col·laboracions de genis com Carles Benavent.
Si, tot un luxe! En Carles i jo som molt amics des de fa uns 25 anys, mantenim una relació molt entranyable. Hem tocat moltes vegades junts, ja que també formava part del sextet de Paco de Lucía. És de llarg el millor baixista de flamenc que hi ha al món i com a persona és un tío com n'hi ha pocs... És un català amb molt d'art. Bones festes ens hem muntat junts! (riu).
Després de tants anys de carrera, et veus ja com un músic consagrat?
I ara! Jo només em considero un pobre aficionat, fanàtic del cante i del flamenc antic.
Home, però és per sentir-se orgullós que et reconeguin com un dels successors de Camarón.
Sí, i tant. Gràcies a Deu, porto molts anys en el món del flamenc, anant amunt i avall per tot el món i tenint l'oportunitat de demostrar el què valc. Però el reconeixement a gran escala i tot això més aviat m'és indiferent, a mi l'únic que m'interessa és poder pujar a un escenari, deixar anar els meus quejíos i que al públic li agradi.
És coneguda per tothom la teva obsessió per Camarón ja des de ben petit.
Si, si, des dels tres o quatre anys ja era tot un fan. Sempre em tancava a escoltar les seves cançons, em posava a cantar imitant-lo fins que semblava que se m'anés a trencar la vena. Els meus pares estaven estranyats i preocupats, miraven d'enviar-me al carrer a jugar a futbol com la resta de nens, però jo seguia cantant mentre xutava la pilota. Quan dinàvem murmurejava les seves cançons, em vestia com ell, a la perruqueria demanava que em pentinessin com ell... era un no parar. El més fort de tot és que per aquella època Camarón no era ni molt menys reconegut com el geni que ara tothom sap que és. D'alguna manera, per instint, sense que ningú m'ho digués, vaig saber captar el seu art.
Va ser ell qui et va descobrir i qui et va donar l'oportunitat de mostrar el teu art al gran públic
Quan era petit, mai em perdia cap concert dels grans del Flamenc que venien a Barcelona. Sempre m'esmunyia al backstage per córrer pels camerinos i estar a prop dels artistes. Així ho vaig fer també quan va venir Camarón, que en aquells temps tocava a la formació de El Turronero. Campant per allà vaig anar a petar al seu costat. Les gitanes es reien de mi perquè era clavat a Camarón, amb les mateixes pintes, roba i pentinat. Decidit, li vaig cantar quatre coses tal i com sabia i el deuria impressionar, perquè va demanar-li a El Turronero si em podria pujar al escenari una estona durant el concert. Gràcies a ell, i amb nou anyets, vaig poder cantar per fandangos i bulerías davant dos o tres mil persones. El públic no em volia deixar marxar de l'escenari.
Creus que el flamenc és patrimoni únic dels gitanos?
Crec que el flamenc és un idioma que als gitanos ens senta molt bé. El cante ens ve d'arrel, al igual que passa amb el blues i els negres. A més, la llengua caló s'adapta com un guant a aquesta música.
La tècnica del 'cante' es pot aprendre o has de néixer amb un do especial?
Crec que un ha de néixer cantaor, però després necessita adquirir experiència i coneixement per arribar a treure tot el que té a dins. Per això deia abans que ser un aficionat del flamenc és molt important, s'ha d'escoltar tot el flamenc possible i aprendre dels mestres, del cante antic. Si et soc sincer, jo tampoc hi entenc gaire, de cante, tant sols em deixo guiar per les sensacions, que són les autèntiques expertes. Quan escoltes quelcom que et posa la pell de gallina, segur que és bo.
Cada dia hi ha més músics de diverses procedències que fan interactuar el flamenc amb altres estils.
Em sembla fantàstic que hi hagi artistes que vulguin fusionar el flamenc amb altres sonoritats. A mi també m'agrada escoltar altres músiques, des del funky fins al rock'n'roll o el hip hop. Agraeixo tot allò que m'acariciï l'oïda. Però jo soc un purista que sempre té a la ment el cante antic. Intento fer un flamenc modern, però amb arrels a la tradició.
Quin camí indicaries a algú que es volgués aficionar a escoltar flamenc?
A un neòfit si el llences de cop al cante antic, el més pur, li fas avorrir el flamenc per sempre, perquè no entendrà res. No crec que et sorprengui, però jo recomanaria Camarón (riu). De debò, és una figura essencial, que commou a tothom. Tinc amics catalans de pura cepa que sempre em deien que no els agradava el flamenc, que mai els havia interessat. Tot va canviar quan els vaig deixar un disc del gadità; des de llavors, no l'han pogut parar d'escoltar.
Imatge d'arxiu del músic.