La sala Privat va registrar ahir diumenge, dia 10, una magnífica entrada per gaudir del festival benèfic Light Of Day. El recinte va mostrar la seva millor imatge, amb més de 400 persones, i va rebre amb tots els honors un concert d'aquells que se'n veuen ben pocs a la ciutat. El Light Of Day, un esdeveniment destinat a recaptar fons per la lluita contra el Parkinson, tancava el seu periple europeu (el primer en la seva història, després de vuit anys celebrant-se a Estats Units) a Mataró, després de passar per Londres i Roma durant el darrer cap de setmana. Amb l'asturià Nacho Vegas com a únic representant espanyol i europeu (el madrileny Quique González va caure del cartell a última hora per problemes de salut) el festival, que es va allargar més de tres hores i va tenir un to general de celebració i berbena, es va convertir en tot un homenatge a la música nordamericana.
El periodista Manel Fuentes va ser el presentador, amb intervencions curtes i puntuals, durant tota la vetllada, perfectament calculada per donar temps a tots els músics sense perdre dinamisme. La festa va iniciar-se amb l'escenari pres pels tres noms més desconeguts del cartell: Joe d'Urso, Willie Nile i Jesse Malin. Acompanyats per la teclista Christine Smith, els tres cantautors es van repartir un total de 12 peces, totes elles cançons folk i country de regust més que clàssic. D'Urso va interpretar temes com Never missed you more, Noisy guitars, o Rock'n'Roll Call (aquesta última, un homenatge a les estrelles del rock, des de Bob Dylan a David Bowie i Bruce Springsteen), que podrien figurar en un museu dedicat a les emissores de ràdio de l'Amèrica dels anys 70.
El punt histriònic el va posar Willie Nile, més per les dosis d'humor i teatralitat a l'escenari que no per les seves cançons, arrelades també en l'inconscient musical americà. Nile va iniciar la seva actuació amb una cançó dedicada a les víctimes de l'atemptat del 11-M de Madrid, que portava el cru títol de Cell phones ringing in the pockets of death (Els telèfons sonen a les butxaques dels morts) i va seguir amb Road To Calvary, dedicada a Jeff Buckley. Però va ser amb el twist' anomenat Champs Elysees quan va aconseguir aixecar el públic dels seients per corejar la tornada. Per la seva part, Jess Malin, exlíder del grup punk D Generation, va interpretar alguns temes del seu debut en solitari, The fine art of self destruction, allunyant-se de les guitarres distorsionades dels seus orígens per sentir-se més a gust al costat de noms com Neil Young o Steve Earle. Amb cançons com Downliner o Cigarrettes and violets, va demostrar la forta influència que ha rebut del cantautor novaiorquès Ryan Adams, productor del seu disc. Malin va donar les gràcies a tots els assistents per donar suport a la lluita contra el Parkinson i va aprofitar per carregar contra el govern republicà dels Estats Units. Bush sembla més ocupat en preparar guerres que no en investigar cures per a les malalties, va assegurar.
Quan els tres músics van deixar l'escenari, Manel Fuentes va convidar al president de la Federació Espanyola de Parkinson, Carlos Guinovart. En un discurs molt breu, Guinovart va assegurar als presents que els diners recaptats no seran en va, i va destacar que aquesta malaltia també permetia viure bons moments, com conèixer a tots els músics i al públic que s'havia congregat a Privat.
Sobrats de classe
El millor de la nit va arribar a la segona hora del concert, amb Nacho Vegas i Gary Louris a escena. Els dos músics, interpretant tant sols quatre cançons cadascú, van fer empal·lidir la resta del cartell amb una lliçó de classe. Louris ho va aconseguir rescatant temes de Jayhawks (grup ja mític del country alternatiu) com Tailspin o Save it for the rainy day, i de Golden Smog (banda que comparteix amb Jeff Tweedy, de Wilco). Temes sobris, curts i d'aparent senzillesa que van contrastar amb les llargues històries musicades de Vegas, que va triar quatre de les cançons més extenses del seu repertori. Especialment brillant va ser la interpretació d'El extranjero, versió de Leonard Cohen, i Ocho y medio, del disc Desaparezca aquí. Com és costum, l'asturià va condimentar la seva actuació amb parlaments mordaços. Aquesta cançó la vull dedicar a algú a qui coneixia i que avui ha mort. Va per ell, perquè es podreixi a l'infern o més avall si cal, va espetar, en probable al·lusió a l'exdictador xilè Augusto Pinochet, mort precisament ahir diumenge.
La sobrietat de Vegas i Louris es va fer fonedissa al tram final del concert, amb tots els músics del festival sobre l'escenari agafant el camí de les versions mentre Nile feia de mestre de cerimònia passat de rosca. La cosa va començar amb un cert control, amb una bonica lectura de Helpless de Neil Young, però va acabar en berbena d'amics amb versions més festives que curoses de temes del Hungry Heart de Bruce Springsteen, All along the watchtower de Bob Dylan i Twist and shout dels Beatles. Un final festiu que no va deslluir una nit amb força moments musicals a l'alçada de la causa benèfica.
-