“Aquell testament vital va ser la nostra carta als Reis, i els Reis van respondre”. A la família Molina tenen motius per seguir creient en la màgia de Melcior, Gaspar i Baltasar. La Raquel recorda perfectament el dia que la seva germana Eva va signar el document, el juny de 2014. Sis mesos més tard, el 23 de desembre, a les portes de Nadal, l’havien d’ingressar a l’UCI, fruit d’una recaiguda provocada per les conseqüències d’un accident de trànsit patit setze anys abans i que l’obliga a anar en cadira de rodes. En el testament hi va deixar per escrit que, si això passava, volia que la mantinguessin amb vida sota qualsevol circumstància, encara que pogués patir seqüeles irreversibles. “Els metges van dir a la meva família que estava tan malament que el més normal era que no passés del dia de Nadal”, explica l’Eva, a la cuina del pis de la seva mare, la Luisa, al barri del Pla d’en Boet. Però el testament la va salvar, perquè sense la tossuderia que hi havia deixat palesa els doctors l’haurien desconnectat de les màquines que la mantenien viva en un coma induït que, llavors, no deixava entreveure cap esperança.
Va ser sense dubte el pitjor Nadal per a la família Molina, però va acabar de la millor manera possible. El dia 5 de gener la Raquel era gairebé l'única visitant a l'UCI, mentre als carrers de Mataró grans i petits seguien la Cavalcada de Reis. Va ser el dia escollit pels doctors per desentubar l'Eva, davant la lleugera però inesperada millora que havia experimentat en els dies anteriors. Ningú sabia, però, com reaccionaria, si el seu cos malmès podria aguantar-ho. Sota el coixí del llit de l’Eva la Raquel hi havia col·locat la roba interior vermella que, com cada any, les dues germanes havia anat a comprar amb la seva germana dies abans de les festes, tot i que aquest cop no l’havien pogut posar al Tió a la Nit de Nadal, com era habitual. “I, deixant anar un crit, es va despertar, i gairebé va ser com si no li hagués passat res. Jo de poc no em desmaio allà mateix”, recorda emocionada la Raquel. Va ser, com diu, “el nostre conte de Nadal”.
Així que aquest Nadal serà ben especial per als Molina, perquè de nou el podran celebrar-lo tots junts i en pau. “Però jo no ho tinc molt clar encara, penso en tot el que vam passar l’any passat i m’entristeixo perquè va ser molt dur”, explica la Luisa. Les filles li recriminen amb un somriure que, a les portes de la festa, encara no hagi anat al súper a comprar les gambes i tot el que fa falta per a l’àpat familiar. “Va coi, mare, que ja hi som!”. Però la Luisa no pot escapar de les seves memòries, ni les més recents ni tampoc les llunyanes. Va arribar a Mataró amb 17 anys, procedent de Peñarroya (Extremadura), i va entrar a servir com a Minyona a la masia de Can Cabot, al Pla d’en Boet. Per a ella va ser tot un xoc que lafamília no celebrés la Nit de Nadal, més enllà d’anar a la Missa del Gall. De petita, al poble, durant la vigília de Nadal els nens anaven de casa en casa cantant nadales, i amb una mica de sort s’enduien algun dolç o una taronja de regal. I a la nit celebraven el gran àpat de l’any.
Una 'Nochebuena' de disbauxa
La Luísa va mantenir la tradició quan va marxar de Can Cabot per anar a treballar a una fàbrica, es va casar, va tenir les dues filles i va venir a viure al Pla d’en Boet. ‘Nochebuena’ era sempre festa grossa a ca’ls Molina, seguint la tradició arrelada a molts punts de l’Estat espanyol. Tota la família reunida cantant nadales seguint el ritme que marquen les tapes de les olles, la ‘zambomba’ i l’ampolla d’Anís del Mono rascada amb una cullera. Quan els nens s’avorrien baixaven als carrers del barri a estrenar i compartir les joguines, encara que fos de matinada i fes un fred que pelava, mentre els pares visitaven els veïns. La tradició manava rematar la vetllada esmorzant uns bons xurros. Avui aquestes estampes de quan la Raquel i l’Eva eren petites són molt menys habituals, i s’imposa el recolliment familiar. La Luisa, sorneguera, diu que han acabat adoptant “la costum catalana, que l’únic que fan per Nadal és seure i menjar, menjar i menjar!”.
-