Una quarantena llarga d’esgrafiats porten a Mataró la signatura del polifacètic artista Santiago Estrany, acompanyada de la d’Estucats Alsina, també mataronins. “Sempre he tingut molta confiança en aquesta empresa, primer en el pare i després en el fill. Treballen molt bé”, diu Estrany. Els primerencs daten de la dècada dels 60, i, malgrat els seus 87 anys, Estrany encara va treballar l’any passat en un nou esgrafiat. Moltes d’aquestes produccions són decoratives, elements vegetals o línies, però d’altres són autèntiques obres d’art a l’aire lliure. No obstant, corrien el perill de ser enderrocades en qualsevol moment, com de fet ja ha passat amb 9 dels esgrafiats d’Estrany, entre els quals un que es va fer molt popular a la plaça de l‘Ajuntament, tant, que per culpa seva encara avui molts ciutadans l’anomenen “la plaça dels Ninots”. “Jo li dic la plaça dels ‘meus’ Ninots”, bromeja l’artista.
Lluitant perquè no es repetís més la història, Estrany ha capitanejat durant mesos la reivindicació per a que aquells esgrafiats que no es troben ni en edificis ni en carrers catalogats gaudissin d’alguna mena de protecció. No són només els seus: també n’hi ha de Jordi Cuyàs, d’en Parés de Mataró i d’Eduard Alcoy. Finalment, el Ple va aprovar adjudicar el nivell de protecció patrimonial H a 10 dels esgrafiats, un nivell baix però que ha estat rebut amb satisfacció per part d’Estrany, que no es mossega la llengua: “A Mataró i a Catalunya en general es protegeix qualsevol cosa, per insignificant que sigui, que faci olor a modernisme. En canvi, d’altres estils, com el noucentisme, són poc valorats”.
Deu pisos d’altura
L’artista proposa començar el recorregut a la plaça de Granollers, on, fent de frontissa entre la ronda d’O’Donnell i l’avinguda de Puig i Cadafalch, hi ha el que és l’esgrafiat més espectacular que ha fet mai. Només els colors un tant apagats per la tècnica i el pas dels anys fan que l'obra no cridi tant l’atenció com ho hauria de fer, ja que s’estén des d’un primer fins a un desè pis, i a més a més, combina cinc colors diferents. Entre el sol i el mar, els diversos motius esglaonats fan referència a Catalunya, i s’hi distingeixen, entre altres elements, els Pirineus nevats, Montserrat, el castell de Burriac, la sardana, l’agricultura, la festa... “Aquest és un dels esgrafiats que va estar a punt de desaparèixer. Així ho va aprovar la comunitat de veïns, però el pintor que havia de pintar l’edifici s’hi va negar en rodó i gràcies a ell es conserva”, desvela Santiago Estrany.
A la ronda d’O’Donnell cantonada amb el carrer de Lucius Marcius, l’esgrafiat està dedicat a aquest patrici romà d’Iluro que va viure al segle II, i Estrany hi va dibuixar el plànol de les restes romanes de Can Xammar. “Cada esgrafiat fa referència al lloc on es troba o al que es fa dins l’edifici”, explica Estrany, i un bon exemple es troba a la següent visita, a la façana de l’Institut Politècnic Miquel Biada. Aquest és el darrer esgrafiat realitzat per Estrany, tot just l’any passat, i hi representa les sis línies d’estudi que s’imparteixen al grau mitjà de l’IES. Les rectes i els cercles perfectes són predominants a tots els murals de l’artista, amb uns personatges que doten de moviment l’escena però mancats de rostre i amb cossos que tenen l’aspecte d’haver passat hores al gimnàs. Just a l’edifici del costat, que fins el curs passat era la seu de l’Escola Universitària Politècnica de Mataró (EUPMt), trobem l’únic esgrafiat interior de tota la visita – però visible des de l’exterior -, en aquest cas a peu de terra, fet que li dóna una especial importància, ja que el mateix Estrany va treballar sobre la paret. “A mi que no em busquin enfilant-me per les bastides, per això en aquest cas em va fer il·lusió fer-ho jo directament amb l’estilet”, confessa.
La fàbrica i Biada
Una altra de les característiques comunes als esgrafiats d'Estrany és que enlloc s’hi indica l’any de l’obra, i l’autor tampoc els ha batejat amb un títol. El del número 59 del Camí del mig bé es podria anomenar “La fàbrica”. És un dels treballs més aconseguits d’Estrany. S’hi representen les feines que es feien dins la fàbrica de gènere de punt que li va encarregar l’obra – en alguns casos, explica, els encàrrecs venien de l’arquitecte, en d’altres de l’empresa, i en d’altres de l’administració -, amb figures en moviment i interessants contrastos entre els clars i els foscos. “El fons era de color blanc, però quan van pintar la façana de beix també van pintar l’esgrafiat. No m’importa i no queda malament, la qüestió és que s’hagi conservat”, diu.
Penúltima estació. I mai més ben dit perquè el següent esgrafiat està dedicat a Mataró en general, però al tren més en particular. Com que es troba en un edifici del carrer de Miquel Biada, ja arribant a la ronda d’Alfons XII, Estrany va pensar en el promotor del primer tren peninsular i hi va dibuixar elements com la primera locomotora, personatges vestits d’època, l’estació antiga de Mataró... tot coronat pel castell de Burriac. Torna a ser un mural de motius esglaonats, com el de la plaça de Granollers, en aquest cas només en blanc i negre, si bé el sol no l’ha ajudat gens i el negre s’ha anat convertint en gris. D’altra banda, un pal d’electricitat que urgeix eliminar – la protecció d’elements patrimonials també hauria de servir per accelerar aquests processos - li fa la guitza.
El trajecte acaba a la plaça de Santa Anna, per observar l’esgrafiat que hi ha a l’escola. Sota un sol carbassa, s’hi distingeixen diversos edificis de la ciutat, en una composició que recorda molt la que va fer com a cartell de Les Santes l’any 1994, i posant de nou en relleu el particular estil d’Estrany que dóna singularitat, ara amb més protecció, a un grapat de carrers i edificis de Mataró.
-