-

V. B.

Els Capgrossos, una família paral·lela

L'ambient de companyonia i la solidaritat en moments complicats són la clau de la colla mataronina, que afronta per Les Santes la seva gran cita

Silenci. Silenci!”. El Cap de Colla, Jordi Gonzàlez, intenta posar ordre. Però al pati del local dels Capgrossos hi ha massa batibull. Nens que fan corredisses, els seus pares fent-la petar asseguts al bar, joves que tot just acaben d’arribar amb la bici o la moto i se saluden efusivament... Amb tant de xivarri, els membres del tronc i la canalla no poden escoltar les seves indicacions. Però la gràcia també és aquesta. L’ambient al local d’assaig és de grup d’amics molt ben avingut. “La colla per a molts és una família paral·lela, sense aquest component social això no funcionaria pas”, explica el mateix Gonzàlez.

Al local, sigui com sigui s’hi ve primer de tota assajar castells, i més quan queden poques setmanes per a l’actuació més important de l’any: Les Santes. “He dit que silenci, coi, que així no anem enlloc!”, crida el cap de colla, ara amb més severitat. Són quarts de deu de la nit i els castells pugen molt ràpid. En fan entre quinze i vint per assaig, amb pauses molt breus entre ells. En els assaigs s’aixequen molt pocs castells complets, malgrat que el local, al barri de l’Escorxador, està habilitat per fer-ho. Normalment es treballen per parts, ja sigui el pom de dalt o la pinya. Per fer un 3 de 9 amb folre calen unes 200 persones, i als assaigs hi acudeixen una mitjana un centenar de faixes.
Gonzàlez és el cap de colla, i s’envolta d’un “pinyol” de set integrants: el responsable de pinyes, el de folres, dos de tronc i dos més de canalla. Al seu voltant, un equip d’unes trenta persones completa la tècnica. En pocs minuts se succeeixen un 4 de 6 net (la base del 4 de 8) una torre de 7 i un 3 de 8, en aquest cas sencers. “La sortida molt suau, buscant la faixa, assegurant molt els peus. Va que encara no estem” indica el cap de colla a l’anxaneta.

Infermeria plena
Falten pocs dies per Les Santes i els Capgrossos estan una mica preocupats per l’estat de forma amb el qual hi arriben. Han patit algunes caigudes inesperades que els han deixat tocats. Per l’assaig de divendres hi passen uns quants castellers embenats. “Ho porto millor, però encara en tinc per tres setmanes” en diu un, amb un esquinç a l’espatlla. Poca estona més tard n’apareixen dos més amb el braç i la cama enguixada. El part de guerra està sent cruent aquest any pels Capgrossos. A això s’hi suma que en els darrers anys la colla ha viscut molts canvis en posicions importants. “En el darrer any no hi ha hagut tota la continuïtat que voldríem en el tronc, que és el lloc més específic que hi ha”, apunta el cap de colla.

Malgrat que han aconseguit grans fites darrerament (una nova torre de 9 a Vilafranca l’any passat, sense anar més lluny), els últims temps han estat irregulars per als blaus. “Hem perdut una mica de força, sí”, diu l’Agustí Galán, amb un cert deix d’amargor. Té 55 anys, i en porta 18 als Capgrossos. S’hi va apuntar un any després de la fundació de la colla. “Són molts anys, a vegades es fa feixuc i penses que potser hauries d’estar fent alguna altra cosa”, reconeix. Però els castells, al final, sempre compensen. “No només a plaça, sinó també al local, l’entrepà i la cervesa després d’haver fet un bon assaig, la vida en comú que fem, les festes, això també és molt important”, explica l’Agustí, que de tot plegat, es queda amb “el treball en grup i la solidaritat, sobretot en els moments dolents”.

“Ja peso massa per fer de dosos”
Al seu voltant corre esvalotada la canalla, que sol arribar abans a l’assaig per realitzar treball específic (estiraments, exercicis en barra) abans de sumar-se als castells. Alguns infants molt petits, de 4 o 5 anys, comencen a fer-hi els seus primers passos. En Biel, que en té 12, es va apuntar a la colla fa un parell d’anys. Va fer un casal de circ, la seva monitora era castellera i el va animar a provar-ho. “Faig de dosos, però aviat passaré a quints perquè ja peso massa”, explica. A en Biel no li fa cap por pujar tan amunt. “No, no tinc cap problema, perquè confio en el tronc”. Ve a assajar tres vegades, amb un dia específic per a pilars. “No en sap gaire, però li deixen ser-hi perquè és el nen mimat de la colla”, se’n en fot l’Aïna, que fa de quints. “Em toca aguantar-lo a ell, per desgràcia”, segueix fent broma. L’Aïna ha patit alguna caiguda. Recorda la del darrer Concurs de Castells de Tarragona, quan un dels castells que intentaven va fer llenya. “En vaig donar una bona patacada i se’m va dormir la cama una estona, em vaig espantar una mica però no va passar res”, recorda. Poques setmanes més tard, va tocar el cel com a quints de la torre de 9 que, aquest cop sí, van poder descarregar a Vilafranca. En el món casteller, sacrificat i a vegades amarg, al final sempre arriba la recompensa.