Em dic Franc Pallarès López i sóc de Mataró. Actualment, i durant els passats 8 mesos, visc pel sud est asiàtic. Sóc un nòmada d’aquests temps i viatjo amb una motxilla a l’esquena que és la meva casa i amb una motxilla al pit que és el meu lloc de treball. Durant el meu dia a dia documento el meu viatge i les meves experiències amb fotografies i escrits que publico a la meva web outteresting.com. Sóc el meu mecenes, el meu jefe, el meu crític i el meu fan.
De petit sempre havia volgut ser arquitecte, però també era tafaner per naturalesa i m’encantava remenar calaixos. Vaig estudiar a Barcelona y a Helsinki, vaig començar a treballar abans d’acabar els estudis i durant els passats 4 anys vaig tenir un estudi propi amb els meus socis a la Plaça Reial de Barcelona. Però el cas és que tot i estar més que satisfet amb la meva vida i carrera professional, seguia sent tafaner. Després d’haver provat un parell de vegades viatjar sol per la Xina no em podia treure la idea del cap de fer un viatge sense agenda, ni plans, ni bitllet de tornada. Un autèntic salt al buit on cada decisió depengués només de mi, per a bé i per a mal. Flexibilitat absoluta e improvisació total. Així que un bon dia senzillament vaig haver d’acceptar el fet que tenia el cap a una altra banda i aquesta altra banda es deia Àsia.
Des que va començar l’aventura a Myanmar a l’octubre passat sempre vaig tenir la sensació que en realitat, tot i les diferències evidents, realment som molt semblants. Si bé és cert que al sud est asiàtic es prenen la vida amb molta més calma i sobretot somriuen molt més. És una sensació molt agradable, capaç de convertir qualsevol dia gris en un molt bon dia i estic segur que quan torni se’m farà estrany no fer-ho.
D’altra banda, tot i que m’encanta tota aquesta part del món, sempre acabes trobant a faltar les petites coses de casa. Les platges de Tailàndia són espatarrants, però jo sempre he estat un fan del Callao. El menjar es boníssim i a bon preu, però les meves “porres” amb xocolata a la plaça santa Anna, les orxates a la riera y els cafès y els granizats a la plaça del peix no me’ls fa oblidar ningú. I és clar, també està la gent. La meitat d’un viatge són els llocs i els paisatges que visites, però l’altre és la nova gent que vas trobant. Sempre acaba apareixent algú totalment inspirador que posa les teves conviccions contra les cordes i et fa replantejar-te coses. Però no hi ha res com una estona amb els teus, la família i els amics de tota la vida, parlant de xafarderies i fent rieres a munt i avall. Tot i la distancia, segueixo l’actualitat general de Mataró pels els meus pares, el meu germà i els meus amics a través de l’Skype i és clar, el facebook, que és com plaça de Cuba els dissabtes al matí on tothom diu la seva sense acabar de prendre consciencia real de qui estava al costat parant l’orella.
Ara farà uns dies, parlant amb una amiga, li intentava explicar perquè m’agradava tant viatjar per zones poc turístiques i feia servir l’exemple de Mataró. Mataró mai serà Barcelona i mai hi podrà competir-hi, però si ets un viatger que volta per Espanya i Catalunya i vols aprendre i entendre una mica com és la realitat del país i la vida i el dia a dia de la gent, Mataró és un lloc perfecte. Lliure de distraccions i de la necessitat d’impressionar ni convèncer a ningú, Mataró és ella mateixa i pot estar-se’n de complexes o poses.
Aquest estiu un amic del Canadà va aterrar per les Santes i va experimentar la Nit Boja, per primera vegada i sense saber-ne’n res. Crec que encara és hora que no acaba d’entendre el que va passar, i que encara és hora que Mataró i aquella nit formen part de la seva memòria vital més intensa. I no tant per la bogeria de tot plegat, però per la sensació que estava formant part d’una cosa autèntica, que estava formant part no només d’una festa, però d’una manera de ser, de viure i d’entendre la vida.
-