Josep Maria Spà ha interpretat tots els papers de l’auca en el sí del CH Mataró. Jugador de base, del primer equip, entrenador, delegat, membre de la directiva i president en 45 anys. Sempre diu, amb un somriure, que quan el paren pel carrer “abans de preguntar-me com estic em pregunten com està el hoquei”. Després d’una dècada presidint el club, posarà punt i final a la seva etapa el proper 1 de juliol, quan Josep Fontdegloria serà el nou màxim dirigent de l’entitat mataronina. Spà se’n va amb el deute del club gairebé eixugat i la consecució del títol europeu més important de la història dels clubs mataronins: La Copa CERS de 2009.
Quan Josep Maria Spà decideix dir prou a la seva etapa com a president?
És ja una dècada des de la malaltia de Jaume Parera, vaig agafar-ho sent vicepresident i després de dues eleccions vaig considerar que era el moment de dir prou. Fa tot just un any vaig decidir que no em presentaria a la reelecció, tot i que no ho tenia gens clar...
Perquè?
Tenia por que no sortís ningú, però va arribar un punt que vaig dir-me acabo el mandat i prou encara que a mida que s’acostés la data no sortissin noms; tremolava pel que podia passar, però finalment hi haurà una nova junta amb noves idees per seguir amb. Això em dóna tranquil·litat per saber que tot tirarà endavant.
És la Copa CERS el millor record d’aquests deu anys?
Esportivament sí, va ser tot un èxit impensable. Veníem de fer una bona Ok Lliga i ens va sorgir l’ocasió de disputar aquesta competició, com que no teníem pressió vam anar superant eliminatòries salvant rivals durs com el Blanes o el Candelaria, que sempre juga Champions, i un cop a la final ja creiem que tot podia ser possible. Va ser una il·lusió tremenda. Recordo que en Joan Antoni Baron, alcalde de Mataró en aquells moments ens va obrir les portas del balcó de l’ajuntament per poder oferir el trofeig a la Ciutat. Va ser molt emocionant. Tambe guardo un gran record de les finals del Campionat d’Europa de clubs l’any 2008 on el nostre equip femeni van quedar en el cinquè lloc de un total de vuit equips.
I a nivell personal?
La tasca de tots els companys de les diferents juntes directives que he tingut és molt important, he pogut crear moltes noves amistats i sempre estaré agraït de l’aportació voluntària que han dedicat. Sobretot pel fet que treballaven per amor al club, simplement.
La mateixa temporada de la Copa CERS ofereix moments complicats econòmics, advertint a la plantilla en cert moment que ja no podrien cobrar...
Segurament és el moment més crític de tot. Teníem pactes amb empreses que no van poder assumir les quantitats pactades a principi de temporada i va arribar a un punt que o ens endeutàvem més o ens asseiem per explicar que des d’aquell moment ja no podríem pagar més i que tots els jugadors serien lliures de marxar.
Contradicció entre la situació esportiva i l'econòmica...
No és gens agradable cridar a tècnics i jugadors i explicar que no es pot tirar endavant. No vam jugar amb l’avantatge de la Final Four de la CERS, perquè quan vam anunciar als jugadors que no podíem pagar encara no s’havia guanyat als Quarts. Simplement volíem que els jugadors no gastessin més diners en peatges o benzina sense saber com estava la situació. La realitat és que no ens podíem endeutar més.
La resposta va ser fulgurant.
Van guanyar tots els partits que quedaven de lliga, només quedant-se a un punt de la permanència, i van aconseguir el títol de la CERS. Impecable esportivament, tot i que em van doldre algunes declaracions on deien que se sentien enganyats. Els entenia, però per d’altra banda no perquè ells sabien els esforços realitzats i que no podíem fer res més. Però en el fons, estic orgullós del que van fer. Quan van guanyar la Copa no vaig acabar de gaudir-la immediatament ni vaig baixar a la pista, em sentia en deute amb aquells jugadors i el meu cor no m’empenyia a baixar, eren ells els que ho havien aconseguit i ells ho havien de celebrar.
La idea era començar a retallar el deute des d’aquell moment. Com està tres anys després?
El deute va pujar fins els 50.000 euros en total, ens va fer recapacitar i vam començar a frenar-lo amb l’objectiu de marxar amb deute zero. Vam acabar l’any passat amb uns sis mil euros de deute, però la perspectiva d’enguany no és bona de cara a rebaixar-ho tot i que no hem tancat exercici. Dependrà del patrocinador principal, de si pot fer l’aportació acordada en el seu moment.
Cap on es dirigeix el club?
Ara mateix tenim una progressió de la base interessant. El primer equip es mantindrà sobradament, el primer femení té opcions d’Ok Lliga i tant júnior com més petits competeixen en posicions capdavanteres. Tot això dóna tranquil·litat i confirma que s’està fent una bona tasca de part dels tècnics.
Amb aquest plantejament es pot aspirar a l’Ok Lliga?
Tal i com està l’hoquei, calen jugadors amb experiència per saber donar el tempo necessari en moments determinats dels partits. Només amb gent de casa és complicat, però ara mateix es poden fondre dues fornades, una experimentada amb Adam, Eric Florenza o Oriol Feliu que ja saben el que és competir en categories exigents amb d’altres de la base, joves i amb talent però que necessiten acoplar-se. Perquè no, en dos o tres anys es podria plantejar un ascens amb gent de la casa si la progressió és la mateixa.
Segona part de l'entrevista
Josep Maria Spà