L’Albert Larrea és un tros de pa i un home d’hoquei patins. Els anglesos veneren el que anomenen ‘one-club-man’, les carreres de fidelitat a un club, de menut fins a gran. Larrea ha fet tots els papers de l’auca al CH Mataró i ara plega d’entrenador del primer equip masculí. Plega perquè ho necessita i ho explica perfectament en aquesta entrevista en la qual desgrana les angoixes de l’exigència de l’alt nivell esportiu. Rere l’Albert entrenador, l’Albert persona i familiar que arriba a la conclusió que no pot seguir fent allò que més li agrada. A estones de l’entrevista se li ennueguen els ulls. És el testimoni d’algú fent el que no vol perquè sap que és el que convé. Una lliçó d’un referent.
Per què has plegat d’entrenador del CH Mataró?
Perquè m’he sobrepassat. Dedico massa hores al dia a això. Cada any des que vaig començar a entrenar al primer equip he seguit fent formacions, parlant amb altres entrenadors, amb gent d’altres esports, amb comunicadors i amb tot tipus de gent per aprendre i intentar ser una mica millor i a la vegada cada cop introduïa més càrrega de feina en el dia a dia. Ara és impensable fer un entrenament sense una sessió de vídeo, doncs per cada sessió de vídeo són dues hores preparant-la. Tres hores d’un entrenament, dues per preparar un vídeo, planificació, visibilització de rivals… ens n’anem a cinc o sis hores de feina per l’equip que s’afegeix a la meva jornada laboral fora de l’hoquei i la família… no quedra. El dia només té 24 hores i tenia clar que no podia seguir així. He passat per un procés depressiu, no he sabut gestionar tanta feina i no em veia amb cor de treure res del que hem anat proposant i afegint, perquè tot era pel bé de l’equip i ens ha portat a l’èxit esportiu. M’he sentit desbordat.
Ets víctima de la teva autoexigència?
Sí. Plego amb molta pena però vull dedicar temps a la meva parella, als meus fills que sempre eren amb qui no podia estar prou. He arribat a tancar-me al cotxe mentre la meva filla escalfava pel seu partit per poder preparar un vídeo del rival o preparant un entrenament. Ells es mereixen que siguem una família. M’encantaria seguir però no pot ser i em sap greu perquè era a un club on em sentia estimat i realment el grup era més que una pinya, una família.
Com ha estat gestionar aquest procés?
Ha estat dur perquè ho he amagat. En alguns moments m’he sentit com un addicte perquè m’arribava a despertar de matinada pensant en una jugada de vídeo que abans d’anar a dormir no havia tallat. I anava, obria l’ordinador i ho feia per poder dormir tranquil. A aquesta exigència el meu cos tècnic i els jugadors hi responien sempre bé i llavors et planteges com pot ser que tu siguis el que falles. No he sabut gestionar-ho tot i estar totalment recolzat per tothom.
Tota aquesta temporada la vius saben que és l’última?
Prenc la decisió al novembre i tota la temporada l’he gaudit a cada moment, fent servir tàctiques d’amagar el que em passava. Als jugadors els hi vaig explicar abans de Setmana Santa, per la Copa. L’equip va rebre un xoc però volia que club i equip tinguessin temps per saber-ho i reaccionar-hi. Ho vaig comunicar just després d’un partit. Jo vaig reunir-me amb l’equip al vestuari i després a tota la junta. Va ser dir-ho i vaig sentir molta estima per part de tothom però també molta pena. Encara ara en sento: jo tinc una passió per aquest esport i aquest equip i em sap molt greu haver fallat.
Acabes amb l’esperat ascens a OK Lliga. Te’n vas en pau amb tu mateix?
Estic tranquil d’haver acompanyat aquests jugadors al seu objectiu. Els entrenadors hem d’acompanyar, ensenyar-los a aprendre i fer-los millors però el mèrit sempre és de l’equip, dels jugadors. Tinc un equip que ha cregut en mi, m’ho han posat fàcil i el cos tècnic ha estat excel·lent. Segurament és l’any que més bona plantilla i cos tècnic he tingut però no hi ha acompanyat la meva fortalesa per poder seguir. Hi ha jugadors als que he entrenat més de 700 partits.
També estaves entrenant a categories inferiors, inclosos els teus fills A aquest altre nivell seguiràs?
He de parlar amb el club però la idea seria seguir. No em vull desvincular del club ni de l’esport.
Hi ha algun paral·lelisme entre com vas plegar de jugador -també després d’un ascens- i com has plegat d’entrenador?
Són situacions ben diferents. Vaig plegar de jugar quan la meva filla tenia dos anys i vaig notar que ja en tenia prou. Allà sí que vaig plegar en pau i ara ho faig forçat, no per voluntat.
Has hagut de recórrer a professionals de salut mental?
De moment no, però no descarto pas haver-hi d’anar. De moment el que he fet és tornar a trucar i quedar amb els meus amics, que tenia una mica oblidats. Hi ha un moment en que ells saben que si tu entrenes mai pots fer res i fan la seva vida sense tu. Recordo perfectament quan vaig decidir que això s’havia d’acabar: era un dia de partit, vam quedar amb la quadrilla per fer un vermut i ells van anar-se engrescant i van anar a dinar i jo vaig dir que no podia, que tenia partit i necessitava estar-hi concentrat hores abans. Recordo veure marxar la quadrilla enllà, amb la meva família i jo cap a un altre cantó. Va ser el moment que vaig dir que això s’havia d’acabar.
Parlem del CH Mataró. És un bon club, Mataró el valora prou?
Quan hi ets t’hi sents molt a gust perquè tothom coneix a tothom, hi ha un ambient molt maco, molta companyonia entre equips, generacions, categories. El club ha tingut èpoques de tot però a nivell de pertinença és un club familiar on no sol haver-hi conflictes de cap mena. El pavelló és un espai de tranquil·litat i això es trasllada a tots els nivells. El dia que vam guanyar l’ascens tenia una sensació d’alegria calmada, d’obrir els ulls i veure tots els nens del club molt contents, molt satisfets, que s’ho sentien seu. Va ser un moment molt feliç.
Els dos primers equips coincideixen aquest any proper a dalt, però són equips ascensor. Creus que properament els podríem veure més consolidats a OK Lliga?
Fan falta ajudes econòmiques i el món no està gaire per aquestes coses. Sense aquest suport és difícil fer aquesta passa més amunt. Ja fa anys que el club aposta per la gent de la casa però en el món de l’esport sovint necessites alguns jugadors amb qualitat extra perquè són diferencials i aquests valen diners. El club treballa per aconseguir recursos.
L’Albert Larrea que no fa hoquei on ens l'hem d’imaginar?
De moment amb els meus amics, que sempre hi han estat quan els he necessitat. M’agrada anar amb bicicleta de carretera i de fet vaig cada dia a treballar a l’Ajuntament d’Arenys de Munt en bici i així feia esport i m’anava bé mentalment. Tornaré a la muntanya, que gairebé no me’n recordo on és i gaudir d’unes vacances amb família, sense el factor de l’equip retallant-les o condicionant-les.
Et quedes amb algun moment concret de tots aquests anys?
Em quedo amb el fet que quan s’ha aconseguit alguna cosa sempre me n’he enrecordat de la gent que ha treballat al club, d’amics que ja no hi són. Hi ha amigues que ja no hi són, que van sumar granets de sorra i sempre que he guanyat algun partit hi he pensat internament. Em quedo amb haver compartit tot això amb la meva parella: sense ella no hauria estat possible i m’ha substituït quan jo no podia estar amb els meus fills per tota la feina que em suposava. Sempre hi ha estat, amb els fills, amb els amics i és la persona clau que hagi pogut ser entrenador. Ara em toca retornar-li part de tot això.