La mataronina Marta Bach Pascual, a pocs mesos de fer 30 anys, ha decidit posar punt i final a la seva trajectòria esportiva. Ho va anunciar ella mateixa a les xarxes socials, confirmant el que era un secret prou conegut al voltant del CN Mataró. Deixa el waterpolo i, rere seu, un palmarés espectacular que la converteix en una jugadora històrica: membre de la millor fornada del waterpolo femení espanyol i, juntament amb Roser Tarragó, les dues millors esportistes de la història de la ciutat. Les plates olímpiques de Londres i Tòquio ho corroboren.
Marta Bach ha estat la capitana, l’ànima i la senyera del CN Mataró els 15 anys que n’ha format part. Forma part en primera persona de l’era d’or del waterpolo femení a nivell de club i selecció i ha estat el pal de paller al voltant del qual s’ha construït el millor equip i la millor trajectòria de l’esport local. En un esport com el waterpolo, d’equip, res no es conjuga en singular però Bach ha estat la constant (juntament amb la Clara Cambray, per qui té un missatge d’agraïment especial en el seu comiat) que connecta tots els grans moments de la darrera dècada. Bach, Tarragó, Cambray, Gibson, Messeguer, Lloret són cognoms lligats per sempre a la millor època del club, una era que no s’acaba i que s’ha de perllongar, ara ja sense la capitana. A més, l’ascendència de Marta Bach sobretot com a especialista defensiva és igual a nivell de club que de selecció.
La trajectòria de Marta Bach, que ja després dels Jocs va acomiadar-se de la selecció espanyola, està farcida de moments per al record. Del Campionat del Món júnior de 2011 al somni de la plata als Jocs de Londres l’any següent, amb pràcticament el mateix equip. Campiona del Món a Barcelona’ 13, d’Europa a Budapest’14 o la seva segona plata, als Jocs de Tòquio del 2021. A nivell de club, hi ha l’esclat del 2016 amb la Copa de la Reina i la LEN guanyada al Sorrall, la Lliga del 2020 o dues copes més. La rivalitat sana i intensa amb el CN Sabadell i, tal i com remarca la pròpia Bach en l’escrit, la darrera final de lliga amb la Joan Serra plena a vessar per guanyar el segon partit. Aquell dia la Marta ja sabia que era el seu darrer partit a casa.
La Marta plega per treballar del que ha estudiat (Nutrició i dietètica) aquí, a casa. Fer el que li agrada i fer-ho a casa, amb la seva gent. La cosa més lògica per una mataronina d'aquelles ben capgrossa, de cap a peus. És el que feia ja quan juntament amb la Roser Tarragó també era una canalla boníssima fent castells amb els Capgrossos, el que ha generat i procurat a cada any i temporada del CN Mataró, fent grup per sobre de totes les coses i el que ha sabut cuidar sempre d’amistats i coneguts.
Algú altre jugarà amb el casquet amb el seu número i el CN Mataró seguirà endavant. Però costarà trobar algú com la Marta: propera, implicada, casolana, líder, exigent, batalladora i somrient. A la piscina i a fora. Una llegenda de l’esport mataroní.