La piscina municipal va viure un d'aquells partits on afició i equip es converteixen en una sola cosa i on la victòria, lògicament, no pot escapar-se mai. El rival, de poc nom històric, en canvi, venia crescut per uns fitxatges que el potenciaven de forma clara. Luis Cruz, Salvador Gómez o Peter Nizny en són alguns exemples. A més, després de l'eliminació de la Copa LEN i de diversos mals resultats que els havien fet baixar varies posicions a la classificació, els de Dorin Costras tenien ganes de tornar a demostrar que, a Mataró, molt pocs equips podran guanyar aquesta temporada.
Ni les exclusions excesives que els árbitres van xiular sobre els jugadors mataronins, ni el fet que Balasz, Víctor i Kiku n'haguesin vist ja tres i fossin expulsats durante el tercer quart van impedir que l'equip, ni arribar amb 6-7 al final de l'últim quart van impedir la remuntada dels mataronins. Una remuntada apoteòsica. Per si no eran suficients expulsions, Albert Salvatierra també va veure la tercera exclusió, deixant molt minvat el potencial local. Però restava Jordi Fernández, un home que, en els moments més complicats, sempre respon (Aguilar, ja pots pensar en ell com a jugador per l'absoluta). El porter va fer dues aturades impressionants que van omplir de moral els seus companys. Dos gols de Jordi Garcia i Pau Cardenal van fer la resta i van donar la volta al marcador, arriban al final del partit amb el resultat de 9-8. El deliri va ser total entre l'afició i l'equip, com en els millors moments viscuts durant les darreres temporades.
