L’àrbitre Anna Zardaín, de 33 anys i resident a Mataró des de fa més de set anys, es converteix aquesta temporada en la primera dona en xiular a la Tercera Divisió, grup 5. Porta 19 anys xiulant pels camps de Catalunya, i de l’arbitratge n’ha tret, a banda d’una feina, el que actualment nés el seu marit.
Quin és el teu primer contacte amb el futbol?
A l’escola feia futbol sala des dels 13 anys. Posteriorment vaig fer el salt a futbol gran i des dels quinze ho vaig compaginar amb ser àrbitre. Quan vaig arribar a Segona Regional com a col·legiada vaig deixar de jugar perquè la FCF no permet estar federada de jugadora i àrbitre a la vegada.
Perquè decideixes agafar el camí de l’àrbitre i no el de futbolista?
Això no és com ara, abans al futbol femení la carrera era complicada per falta d’equips i categories. I vaig anar ascendint com a àrbitre i finalment, la veritat és que m’atreia més que no pas ser jugadora. M’encanta el futbol des de tots els punts de vista, i això m’ha fet estar-hi molt a prop.
I de l’afició has passat a ser-ne professional...
I moltes coses més. He conegut a molta gent i molts amics dins d’aquest món. De fet, la meva parella la vaig conèixer en aquest context [Miranda Torres, àrbitre de Segona B] i la meva germana també està començant en l’arbitratge. Hi ha una unió entre la meva vida i l’esport que m’agrada.
És difícil progressar en aquest món?
Costa moltíssim. Aquí no passa com els jugadors, que si baixen amb un equip poden canviar d’aires i mantenir-se. Nosaltres tenim complicat pujar de categoria, i si baixem no podem canviar d’equip. Arribar a ser professional és complicat, ja que hi ha molta competitivitat per intentar progressar.
I sent dona?
No hi ha diferències entre homes i dones, però és cert que l’exigència de les proves físiques és igual pels dos sexes, i això també és un hàndicap. Per molt en forma que una dona estigui, un noi sempre acaba traient aquella dècima de menys encara que als partits no tinguem problemes per seguir-los. El tema està en les marques necessàries.
Tot i això, seràs la primera dona en arribar a Tercera Divisió a Catalunya...
Va ser una satisfacció enorme saber que una de les set places era per mi. Et fan proves físiques i s’uneixen amb informes de Primera Catalana. D’aquí surt la prmera nota, i després es fan més proves al juny entre els deu primers. Amb la suma d’aquests factors es decideix si puges o no... una vegada vaig estar primera en les proves, però em vaig lesionar i vaig acabar fora de l’ascens. Qualsevol cosa pot passar i cal estar preparada encara que a mitja temporada les coses vagin bé.
Quins objectius tens de cara al futur?
La meva il·lusió era la Segona B, però no podrà ser. Cal tenir menys de 34 anys i haver estat dues temporades a Tercera, i jo en tinc 33 pel que no surten els números. El que sí que puc fer estant a una categoria Nacional com la Tercera és arbitratge internacional femení. Xiular a la UEFA i competicions internacionals és la meva següent fita.
En 19 temporades, has patit discriminació pel fet de ser dona?
La veritat és que el món del futbol sempre m’ha tractat molt bé. Sobretot hi havia sorpresa entre delegats i entrenadors al principi, ara ja no tant perquè tot i ser un 1% de dones àrbitres, ja en som unes quantes. Una vegada en un camp en van preguntar si el reglament permetia que les dones xiuléssim... però sempre m’han tractat bé i amb respecte. El futbol a Catalunya és una gran familia, i amb el temps et trobes a tot de gent que has anat coneixent.
I des de les aficions?
El públic es variat i fa el que sempre fa. No considero que sigui discriminació. Es posen amb mi pel fet de ser àrbitre, no dona. La clau està en ficar-se amb l’àrbitre. Si aquest és ros, t’hi fiques perquè és ros, si és calb perquè és calb. I en el meu cas, perquè sóc dona. El tema és posar-se amb l’àrbitre per allà on es pot, per això no considero que sigui discriminació per ser dona, sinó simplement pel fet de ser àrbitre.
-