Haneke segons Haneke. El director austríac s'autoversiona en aquest 'remake' d'un dels seus films més reconeguts i provocadors, Funny Games (1997). Tornat a filmar pla per pla i amb un repartiment replet de cares conegudes del cinema dels Estats Units, Michael Haneke reorienta la seva visió de la violència als mitjans de comunicació, del tractament que en fa el cinema i del paper de l'espectador en aquesta equació destinada ara al públic dels Estats Units, molt acostumat a les pel·lícules violentes. Sense pretensions d'assaig cinematogràfic, aquest film passa per ser d'un visionat fàcil, replet de girs i picades d'ullet a un espectador que acaba sent còmplice i, fins i tot, part activa en el desenvolupament final de la trama.
El desconcert que provoca la violència inesperada, el torbament de no saber com reaccionar davant ella és la base de la proposta de Funny Games. Els violents s'introdueixen en la còmoda societat burgesa sota l'aparença de nois de bona família que l'únic que pretenen és passar una bona estona. Aquest és l'argument del film. Una família alemanya que va a passar les vacances en la residència d'estiueg rep la visita inesperada de dos joves psicòpates que s'introdueixen a casa seva. Un cop a dintre començaran un joc violent que consisteix en jugar al segrest, al desconcert psicològic i a la violència gratuïta contra el matrimoni i el seu fill. L'aposta és clara: a l'endemà tots estaran morts així que hauran de lluitar per sobreviure.
El repartiment està format per Naomi Watts i Tim Roth (interpretant el matrimoni); Michael Pitt i Brady Corbet (la parella psicòpata) i Devon Gearhat com el fill. La filmografia de Michael Haneke es completa amb títols com Cache (2006), El tiempo del lobo (2004), La pianista (2001), Código desconocido(2000) o El vídeo de Benny (1992)
-