Ben pocs dels assistents que van acostar-se al Saló de Sessions de l’Ajuntament per escoltar la conferència del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2009, Joan Solà, podien preveure que acabarien exercint d’alumnes d’una lliçó magistral de lingüística, amb casos concrets i els seus exemples corresponents. Què passa quan un nom s’acaba convertint, per l’evolució dels usos socials de la llengua, en una preposició? i quan esdevenen adjectius? quan podem prescindir d’una posició abans de ‘que’? Com pot ser que l’expressió 'vet aquí' sigui font de debat entre lingüistes des de fa anys? El públic, que omplia a vessar la sala (fins al punt d’haver d’ocupar els seients reservats als regidors), va ser partícip de les discussions que afecten el món acadèmic de Solà, ja no només a través de les paraules del propi filòleg i lingüista, sinó amb un petit dossier elaborat pel conferenciant que es va repartir als assistents, amb els punts bàsics de la conferència i els exemples concrets. El Saló de Sessions com una aula universitària. Però el públic també va presenciar una encesa defensa del català com a llengua de ple dret. “Cal garantir la plena igualtat de la llengua catalana i dels seus parlants amb les llengües veïnes”, va assegurar Solà.
El lingüista va dedicar el tram final de la seva conferència, l’acte institucional de la Diada organitzat per l’Ajuntament i Òmnium Cultural, a ponderar sobre com s’ha d’actuar en matèria de política lingüística. Clar i directe, va assegurar que els polítics han de “defensar de manera irrenunciable la dignitat de la llengua i dels qui la parlen”. “Com a poble, llengua i parlants, hem de ser iguals que la resta”, va afegir Solà, que va defensar el dret de tots els catalanoparlants a “anar al cine en català, a assistir a un judici en català o a fer natació amb un monitor que parli en català”. El conferenciant també va apuntar que és feina dels polítics “garantir les condicions públiques per poder viure amb la llengua catalana”, i atacar la qüestió “des de l’arrel”. “Fer-ho d’una altra manera és simplement allargar l’agonia”, va afegir. També va reclamar que no es “folkloritzi” la llengua, sobretot des dels mitjans de comunicació, ja que és “tan digna com qualsevol”. Per aconseguir tot plegat, va matisar, cal que Catalunya “canviï les regles de joc amb Espanya”.
Una gramàtica adaptada als nous temps
Solà va aprofitar gran part de l’acte, però, per a reclamar que la gramàtica catalana s’adapti als nous temps i generacions, que mantingui la norma però que alhora sigui flexible. “No estem fent una gramàtica catalana per a nosaltres, sinó per a les generacions que pugen, els nostres fills i nets, i també per als nouvinguts”, va apuntar. Solà defensa que, a causa dels canvis socials, la llengua que parlen els joves no té “res a veure” amb la de la seva generació. “La seva llengua materna és la de la televisió”. El lingüista, segons ell, ha de tenir en compte “per a qui treballa i en quin ambient ho fa”. En aquest sentit, va demanar als pedagogs de la llengua catalana que “prioritzin l’ús abans que la norma”, i que aquesta última “s’expliqui de manera clara, ordenada i atractiva”. “No pot ser que un alumen aprengui que un mot s’accentua abans d’entendre l’ús que es fa d’aquest mot”, va afegir.
D'esquerra a dreta, Mercè Colomer, Joan Antoni Baron i Joan Solà