«Que va al Carrefour?», pregunta una nena al conductor del bus C-10, que fa parada a cada poble del Maresme fins a Barcelona. No cal rumiar massa per adonar-se de quin és l’objectiu d’aquesta nena, acompanyada per una amiga, la mare, l’àvia i un germà. A la següent parada puja un noi tot engominat i amb una camisa d’aquestes de lluir. Quan arriben a la parada del Carrefour de Cabrera de Mar les sospites es confirmen. Tots van en direcció a l’hipermercat.
Només baixar ja arriba de fons la música de la Beth, per anar escalfant l’ambient entre els dos-cents fans que s’agrupen a l’entrada de l’hipermercat, just davant d’on hi ha el restaurant McDonald’s. «En breus moments la Beth serà aquí», se sent per megafonia. Val més que l’escalfin, l’ambient, perquè la de Súria trigarà a arribar. Tot està preparat fins al mínim detall: les tanques que fan un passadís fins a l’escenari, els policies i guàrdies de seguretat que protegeixen la cantant d’una hipòtetica allau de fans...
Als periodistes ens fan passar al magatzem de l’hipermercat, on l’esperen familiars seus i els treballadors de Carrefour. Aquí descobrim per què aquest tipus d’actes mai comencen a l’hora: hi ha uns quants privilegiats -amb els fills i filles, alguns de pocs mesos d’edat– que aconseguiran un somriure, un petó i una signatura de la cantant abans d’hora. Els més petits l’esperen amb el seu llibre, Íntima –és el motiu de la visita–, a la mà. Però també tenen el llibret del seu compacte. Tots posats en fila esperen, pacients, que arribin els deu fantàstics segons en què la Beth estarà per ells, els posarà una dedicatòria que no sigui clavada a l’anterior i els dirà alguna cosa maca quasi a cau d’orella.
Abans ha tingut ocasió de saludar alguns familiars seus, a qui fa dies que no ha vist: «Quina panxa que tens!», li diu a una noia d’una trentena d’anys que està a punt d’anar de part, amb el seu català de Súria. De fet sobta que aquesta noia sigui un dels grans referents de la televisió espanyola. A ella se la veu relaxada, fent la seva «feina»: repartir somriures i firmes una darrere l’altra. No és que salti d’alegria, però se li veu que té clar què espera la gent d’ella. I no els defraudarà. En cada foto que es fa aconsegueix dibuixar un somriure que sembla sincer. Entre els que demanen signatures no només hi ha nenes petites, també alguns nois joves i algunes mares que aquesta nit donaran una sorpresa als seus fills quan arribin a casa i els diguin: «Mira de qui tinc una signatura!».
Un home que posa ordre decideix que ja n’hi ha prou: li deixen menjar un dònut i beure una coca-cola. Després, deixa la sala i surt cap a fora. Allà l’home que escalfava l’ambient encara no ha abandonat i va anunciant que falta poc per a l’arribada de l’estrella. Les dues-centes persones que hi ha ja no se’l creuen. Però al final surt. Entre els aplaudiments, puja les escales i, en català, agraeix als fans la seva presència. I de mica en mica, tots van pujant i van aconseguint el símbol gràfic sagrat: la signatura de la Beth. Unes noies asseguren que eren allà des de dos quarts de deu del matí. La fama mou muntanyes, decididament.
