A les 23.20h de la Nit del 25 hi ha dos tipus de persona. Les que ja han agafat lloc a la Riera per comptar fins a quinze i les que, estiguin sopant a casa d’amics o en restaurants del centre, són conscients que potser fan tard a la cita. El desvetllament bellugós obre la nit més boja de Santes, la més clàssica i la més massiva. La riera és plena a vessar, i quan surten els gegants –Robafaves com a gran protagonista- sembla que apareguin les grans estrelles del rock. Comença el bequetero, i comptar fins a quinze. La gent s’empeny, salta i brinca. Mica en mica es va baixant, com sempre, a ritme de l'Agrupació Musical del Maresme fins a plaça Santa Anna. Mentre una nena demana a la seva mare “marxar a casa”, normal tenint en compte on l’han ficat (als peus d’un gegant, enmig de bèsties saltant), d’altres comencen a levitar sense tenir en compte el reguitzell de cops que reben.
Segueix baixant el desvetllament, i creixent les sensacions. Mentre alguns nens –segons algunes pel•lícules típiques i tòpiques, el reflex de l’ànima- miren amb cara d’espantats davant el que passa al seu voltant, algun dels sentits més bàsics van creixent. El que només és suor i passió davant l’Ajuntament es converteix en el sentit de l’olor a humanitat als peus de la Riera, tocant la plaça santa Anna. No és per menys, comptar fins a quinze més de deu vegades mentre uns empenyen i tots suen provoca reaccions ben naturals dels cossos. I més si algun valent decideix que es pot treure la samarreta sense aigua pel mig -no és moment de ruixada- i amb la intenció de xocar contra els seus homònims mentre el Bequetero segueixi comptant.
Un cop acabat, de nou el concert de sempre –estèril, poc interessant per la majoria- fa d’impàs mentre s’espera el següent escenari. La majoria busca beguda als bars i carrers del voltant, tot passant l’estona fins que el bequetero, el desvetllament, torna a pujar per la Riera. Per allà on ha vingut. Es puja de nou, amb menys massificació que la baixada i amb més dispersió –cerveses a dos euros al Carrer Pujol, per exemple, són un bon reclam- fins que s’acosta la segona etapa. Durant la pujada, nens que es van tapant amb una concentració suprema, com si es juguessin la Champions. D’altres, de més madurs, també amb la mirada fixe, com conscients que comptar fins a quinze no els val. Només el foc, les espurnes i l’adrenalina del correfoc.
De nou, passat aquest moment clàssic de Santes, un impàs que se supera a base de frankfurts de la Riera, de botellóns legals (alguns així defineixen la Festa Major de Mataró), i de música dels establiments del centre. Mica en mica es puja fins el Parc Central, on la ruixada espera per aglutinar a gent heterogenia sota l’aigua. I amb una varietat musical envejable. Ni la Sala Privat és capaç de combinar amb èxit el remix de Rafaela Carrà de Bob Sinclair amb els Amics de les Arts o Manel. El periodista Espertac Peran, eterna veu de la ruixada, aconsegueix de nou que li responguin negativament (No!) a alguna de les seves arengues -a la pista sembla agradar poc- però a canvi segueix sonant la música. Alguns llueixen cossos de mesos de gimnàs, d’altres de mesos de cerveses. Molts, no llueixen, només segueixen la festa. Sigui sota l’aigua, sigui sota l’aroma curiós i barrejat que es troba a la gespa del Parc Central o sigui a prop de les barres. Són les Santes, i tothom hi pren part a la seva manera. Però la majoria amb més alcohol del compte. Allò que deien de la Rauxa necessària. Del seny imprescindible, un tant per cent molt elevat, no se n’enrecorda. Tampoc cal. La ressaca està per això.
-