Dos quarts de 2 de la matinada, i la parella de fet que formen La bella Lola i El meu avi posen el punt i final a la nit 'il·legítima' de les Santes: tothom sap que forma part de la festa, però ningú no la vol reconèixer com a tal. És la nit per escalfar motors per tot el que ens ve a sobre, i en aquest cas això d’escalfar és literal, ja que feia anys que no es veien tantes jaquetes el 24 de juliol al passeig Marítim, tot i que només els més fredolics se les acaben posant. La nit per als primers retrobaments i els primers records del passat, de quan els pares ja ens hi portaven i vam descobrir que també hi ha havaneres més enllà de les altament popularitzades i a més a més precioses – Mariner de terra endins, La Balada d’en Lucas... -, i començàvem a tenir aquell pessigolleig a l’estómac.
I, ja com aquells anys enrere, les formes per escalfar les tria cada persona. A les primeres files, la gent atenta a allò que succeeix dalt l’escenari, majoritàriament persones adultes i que en alguns casos arriben amb força antelació per agafar bon seient. Xalen amb els sons de la guitarra i de l’acordió, amb les veus greus de taberna, i tant els fa els grups dalt l’escenari, el cas és que canten havaneres. Aquest any és el torn de Bergantí i Cubacant, que assoleixen bona nota en el seu pas per l’escenari situat entre dues palmeres de base esquifida i copa eixuta per obra i gràcia de l’escarabat morrut. Més enrere ja es perd part de l’atenció, les cançons encara se senten bé però els assistents prefereixen organitzar rodones amb les cadires i conversar del que sigui, alguns se les emporten a la fosca sota les palmeres, i avançada la nit hi ha qui comença a fer cops de cap i demana als seus acompanyants d’anar tirant, que al dia següent, a diferència d’altres de la colla, a ell li toca treballar.
Entre les barres de begudes i les del cremat hi ha el sector que segurament a ell mateix es defineix com a "santer@", format per gent jove. La seva funció aquesta nit és trobar tothom que pugui, xerrar pels descosits, felicitar-se mútuament perquè arriben les Santes, citar-se per al Desvetllament Bellugós – alguns també per a la Crida – i emportar-se a casa el got del cremat. Un dels tres o quatre que beurà. El so de les havaneres ja no arriba per enlloc, però ni en broma fugirien d’aquesta zona. Toni Martínez, que fa cinc anys que prepara i serveix rom cremat, explica que tenen a punt 2.160 racions; ell i una vintena més de persones no pararan de servir-ne des de les 11 de la nit fins les 2 de la matinada.
Finalment, hi ha qui prefereix la intimitat de la sorra de la platja per escalfar motors, alguns a través de l’alcohol, d’altres amb jocs carnals, sense que ambdues coses siguin incompatibles. Podrien haver triat qualsevol altre tram de la immensa platja, però volen estar a prop d’on hi ha el caliu de la festa. La sorra els acompanyarà aquesta nit i potser també la següent, després de la Ruixada, el 26 qui sap si canviaran l’arena per la gespa del parc Central, però el 27 de segur que tornaran a seure o tombar-se vora les ones.
Passen els anys i no canvien gaire les formes per escalfar motors. Una mirada freda ens pot semblar – igual que en d’altres actes de les Santes – que com Bill Murray hem quedat atrapats en el temps. Però potser sí que amb el pas de les anyades o en funció de la companyia cadascú de nosaltres tria, cada 24, una manera, no necessàriament la mateixa que 12 mesos enrere, d’encendre la metxa de les Santes.
-