El vessant cívic i popular que ha anat adquirint Les Santes en detriment de l’aspecte religiós es perd amb l’arribada del Franquisme, que torna a situar l’església al centre de la celebració. “El nou règim no suprimeix la festa, de fet en manté l’estructura tradicional, però el que canvia és l’esperit i la rellevància” afirma Guanyabens sobre aquest període. Continuen fent-se revetlles, les ballades de sardanes fins i tot guanyen protagonisme, es manté la il·luminació dels carrers i els “pasacalles” amb els gegants i nans, així com el castell de focs.
La decadència va accentuar-se als anys seixanta com a reflex d'un règim que s'acaba
Però d’una Festa Major oberta i participativa, impulsada en bona part per entitats i associacions de tota mena que promouen actes lúdics i espectacles, es passa a una celebració amb molt més pes del simbolisme religiós, que entén les tradicions com un folklore anecdòtic, i que escampa la censura i les prohibicions arreu. En aquest context tan poc propici, això sí , sorprèn la presentació d’una nova figura, en Maneló, que s’incorpora a la família Robafaves l’any 1950.
A partir de la dècada dels 60, aquesta concepció fa que la Festa entri en una decadència que sembla imparable. “Una festa que perd tots els atractius perquè és el reflex del règim dictatorial que s’acosta la seva fi”, escriu Guanyabens. L’historiador recorda que la majoria de mataronins esperen que arribin Les Santes per marxar de vacances. A tot plegat s’hi suma la manca de cura vers elements tradicionals com les figures, amb la família Robafaves presentant un estat lamentable per manca d’un manteniment adequat. La processó, un dels eixos centrals de la festa, perd tant de pes que l’any 1970 s’acaba eliminant, i els intents de substituir-la amb festivals de varietats (majorettes, castells, falconers...) per omplir el buit que deixa el 27 a la tarda són un fracàs absolut. La Festa Major, durant les darreres alenades del Franquisme, sembla tocada de mort. Però un grup de joves arribarà per salvar-les.