Les Santes encara són del poble?

Des de la seva recuperació amb l’arribada de la democràcia, Les Santes són una festa d’arrel popular, amb un caràcter participatiu que la diferencia de la majoria de les festes majors catalanes. Va ser l’impuls de la gent de Mataró, del poble, el que va redefinir la festa de dalt a baix, el que va articular els seus principis bàsics que avui en dia encara són vàlids. Jaume Calsapeu, un dels històrics d’aquesta iniciativa popular, afirma que no hi ha hagut “una estructura tan rica i tan productiva per discutir idees com el plenari de 1979, les primeres Santes en democràcia”. Aquelles eren unes Santes assembleàries, amb un nivell d’autogestió altíssim. Trenta anys més tard, la festa major mataronina segueix fent gal·la de la participació ciutadana. Els mataronins hi poden seguir dient la seva, i la gestió de la festa se segueix repartint entre l’administració pública i les entitats i els ciutadans. Però el model ha canviat moltíssim, i hi ha veus que apunten que ha arribat a un carreró sense sortida.

Actualment el model participatiu de Santes és un complex entramat de comissions de treball, que es reuneixen amb una periodicitat i intensitat molt variable. Per als menys avesats, l’organigrama es presenta gairebé com un jeroglífic, mogut per dinàmiques subterrànies que es van reformulant de manera permanent per intentar donar resposta a les noves necessitats de la festa major. L’esquema organitzatiu segueix girant al voltant de la Comissió de la Festa Major, que integra a tothom que participa i treballa en l’esdeveniment. La comissió és l’espai obert per a debatre sobre les Santes, i per recollir propostes, idees, suggeriments i consultes d’entitats, col·lectius i persones. Hi participa tothom qui vol, a nivell individual o com a representant d’entitats relacionades amb la festa. La Comissió es reuneix en el Plenari, on es plasmen tots aquests debats. Les reunions tenen lloc a Can Palauet, s’inicien habitualment el mes de març i en els darrers anys solen congregar una cinquantena de persones.

L’organigrama de participació compta actualment amb tres comissions que, al contrari que la general, són tancades i específiques: la d’Imatge, la de Foc, i la de Colles Institucionals. La primera escull l’artista encarregat del cartell -decisió que semrpe acaba comportant polèmica- i el fotògraf que immortalitzarà la festa. La comissió de foc té un caràcter més aviat tècnic, és anual (va més enllà de la Festa Major), i sol reunir-se per primer cop abans de Sant Jordi. Reuneix les colles de foc de la ciutat, les institucionals i, des d’aquest any, també hi prenen part el Basilisc i Diables de la Llàntia. Un espai que pot servir per llimar els problemes existents entre les colles de foc arran dels incidents a l’Escapada a Negra Nit del 2009. També s’hi promou la formació en matèria de seguretat, cada any més exigent en els espectacles populars de foc. I la comissió de Colles Institucionals, de recent creació, reuneix a representants dels Gegants, l’Aliga, el Drac, la Momerota i les Diablesses per treballar els actes propis de la festa major i també qüestions com la relació amb l’IMAC, les sortides a altres poblacions o la formació dels músics. Per últim, també existeix la Comissió d’Actes Tradicionals i de Carrer, fusió de dos grups independents fins aquest 2010.

Pèrdua de protagonisme?
Però, quin és el pes real de tot aquest entramat participatiu alhora de prendre decisions importants de la festa? Penedès defensa que encara és elevat. “El model va més enllà de la participació ciutadana, ja que en molts casos estem parlant directament de gestió conjunta de la festa”. Hi ha altres veus, però, que opinen que el model participatiu està perdent força i és l’Ajuntament qui assumeix de facto la direcció de tota la festa. “El model de participació està en crisi”, constata Josep Maria de Ramon, membre de Sala Cabañes i vinculat en l’organització de les Santes des de principis dels anys 80. Durant les primeres Santes democràtiques, el voluntariat era vital perquè l’administració no comptava amb prou recursos. Això ha canviat, fins al punt que l’Ajuntament “podria organitzar la festa per sí sol perquè ja disposa de molts més mitjans”, tal i com apunta De Ramon. Segons ell, el voluntariat i les seves dinàmiques “s’han convertit en un pes feixuc per a l’administració, ja que qüestions que es podrien resoldre en un no res s’eternitzen perquè calen mil reunions”. Entén, però, que trencar amb tot el moviment participatiu que hi ha al darrere de la festa “seria un contrasentit”, ja que és precisament un dels grans valors afegits de Les Santes. “Cal retrobar l’equilibri perdut”, resol.

Les crítiques també han arribat des de l’oposició. La CUP creu que s’està tallant les ales a la participació ciutadana en l’organització de Santes. Segons la formació, el model organitzatiu ha “degenerat” per complert ja que des de l’IMAC “s’ha minimitzat el paper de la Comissió” de la Festa Major amb el pretext de ser “més professionals i operatius”. La formació considera “no s’han debatut de manera oberta” temes com la retallada pressupostària o la decisió de quins actes s’havien de suprimir. Jaume Calsapeu, per la seva banda, es manifesta en la mateixa línia que De Ramon. Destaca que l’actual plenari de Santes està “més domesticat o dirigit”, ja que l’IMAC “ha assumit totalment les competències de la festa”. Aquell esperit que rememora de l’inici de les Santes democràtiques, que aglutinava “molta gent jove” en reunions que s’allargaven “fins a altes hores de la matinada”. “El plenari, si vol demostrar la seva utilitat, no ha de ser únicament un senat per dir amén, una reunió periòdica per acceptar o refusar el programa d’actes, sinó un canal actiu per a la reinvenció permanent de la festa” constata Calsapeu, que conclou malgrat tot que Les Santes no tenen amo. “Són del poble, i ningú se’n pot apoderar”.