Entrades exhaurides des de feia setmanes. El Clap en el punt d’ebullició just la nit de divendres passat, dia 3, per rebre Manel, en plena gira de presentació del seu quart disc, ‘Jo competeixo’. Era la sisena vegada que el quartet barceloní trepitjava Mataró, tres al Clap, dos al Monumental i la restant a l’enyorat Cruïlla de Cultures, en la seva gairebé dècada de trajectòria. Sembla que fos ahir quan Manel emergien del no res armats amb un grapat de cançons d’aire mariner, com d’havanera capgirada, que van revolucionar el panorama català. Però el temps passa volant, i avui Manel és un grup que poc té a veure amb el que traginava ukeleles i timidesa pels escenaris. Ha sabut mudar de pell sense perdre el fervor popular, tal i com es va comprovar anit al Clap, en un concert pletòric on van deixar clar que s’han doctorat definitivament com a grup generacional. Com la banda que, agradin més o menys, defineix ja tota una era del pop català.
El quartet, amb les entrades exhaurides des de feia setmanes, va presentar els temes del seu quart disc, 'Jo competeixo'
“Aquesta nit tocarem cançons d’avui i de sempre” va dir un comunicatiu Guillem Gisbert després d’arrencar el concert amb ‘Les Cosines’ i ‘BBVA’, dos de les millors peces del seu darrer disc. “Mireu, quan diem que tocarem temes antics i aplaudiu tan fort és depriment!”, va bromejar. Però és evident que Manel manté una relació una mica conflictiva amb el seu passat. Gisbert, Martí Maymó, Roger Padilla i Arnau Vallvé ja fa temps que no van al ball amb la Dolors gronxats per aquelles tornades mediterrànies que havien estat marca de la casa. El quartet pareix avui temes complexos, sinuosos i de llarg recorregut, amb un alè narratiu que escapa sovint de l’esquema clàssic de la cançó pop. En directe, però, saben dotar aquestes mateixes cançons d’una tensió elèctrica i urgent que, sense que se sàpiga ben bé com, les transforma en improbables himnes festius, capaços de convertir sales com el Clap en una autèntica revetlla popular. En aquesta alquímia radica la clau del triomf de Manel als escenaris.
En la gira actual per sales, el grup aposta per un so elèctric i contundent, de ‘Banda de Rock’ com resa un dels seus temes. Això deixa en un pla força secundari els matisos electrònics que s’inclouen en la majoria de temes de ‘Jo competeixo’, i anul·la la base acústica de molts dels seus temes anteriors. Les guitarres es van imposar als teclats en les cançons noves, com ara ‘BBVA’, el llarg relat de dos fugitius després d’atracar un banc, o ‘Temptacions de Collserola’, amb el diable de Bulgàkov trasplantat a les muntanyes barcelonines; però les sis cordes endollades també van exercir la seva tirania en el rescat de peces antigues. ‘Desapareixíem lentament’, ‘Criticarem les noves modes de pentinats’ o ‘A veure què en fem’ van reviure al Clap amb una ànima molt més estripada i compulsiva que en el seves versions d’estudi d’aire folk i contemplatiu. Amb aquest panorama, a ningú li va sorprendre que la pesca en el seu primer disc, ‘Els millors professors europeus’, fos tan poc prolífica: tan sols dos temes, ‘Al mar’ i ‘Ai Dolors’ (aquest últim, amb Roger Padilla a la veu) que inevitablement van sonar una mica desubicats, com una concessió obligada al passat de mal encaix amb un present que fa temps que ha pres un altre camí.
Han sabut mudar la pell sense perdre el fervor popular i, agradin més o menys, són ja el grup que defineix tota una era del pop català
La gran notícia per a Manel és que no necessiten ‘En la que en Bernat se’t troba’, ‘Pla Quinquennal’ ni ‘Els guapos són els raros’ per posar-se el públic a la butxaca. Al Clap ho van fer amb temes nous com ‘M’hi vaig llançar’, ‘La cançó del dubte’ o ‘La serotonina’ -en viu més llatina i ‘billirrubinera’ que mai, amb un Gisbert que semblava disposat a liderar una conga sense perdre el seu posat hieràtic. I també amb singles anteriors ja icònics com ‘Teresa Rampell’ o un ‘Benvolgut’ que, més proper a la versió que faria un grup indie del tema original de Manel que de la cançó que obria aquell ja llunyà segon disc de la banda, gairebé va posar el Clap de cap per avall. En aquest context, cançons molt més subtils com la recent 'L'espectre de Maria Antonieta', amb una deliciosa tornada circular, potser van quedar una mica massa desdibuixades.
A mesura que avançava la nit creixien les ganes de festa d’un públic lliurat incondicionalment al que Manel volgués fer d’ells. Així, quan al cap de gairebé dues hores van posar el punt i final al concert amb ‘Sabotatge’, van decidir que era bona idea acomiadar-se de l’eufòrica concurrència amb un tema de Backstreet Boys sonant a tot drap pels altaveus. I la gent no va fer cap fàstic a acabar la nit –o començar-la- ballant-lo. “Everybody, rock your body, Backstreet’s back alright!”.