Argentona ja està en ple compte enrere per una edició més que especial de l’Argillà. La propera edició d’aquest, del 5 al 7 de juliol, suposarà una metamorfosi: la fira es converteix en festival i l’activitat artística guanya pes a la comercial. Per tot això falten dues setmanes i per la Festa Major encara un mes més. Però el que ja es coneix ara és l’element més esperat a la vila: el com serà el càntir d’aquell any.
Del càntir 2024, que es comercialitzarà a l’Argillà, al Museu del Càntir i a la Festa Major, se sabia que s’havia encomanat a Javier Mariscal. El mític pare d’en Cobi de Barcelona 92 i un dels artistes i dissenyadors més prolífics del país aporta el seu granet de sorra i la seva signatura al palmarès dels càntirs d’autor. I en aquestes que, fidel a com és, s’ho va fer venir bé a la presentació per donar-li a l’obra de l’any el seu accent més personal.
Un càntir de ratlles esgrafiades
Com era d’esperar, el moment àlgid de la presentació va arribar amb el torn de paraula de Javier Mariscal que, amb molt bon humor, va començar saludant en francès i italià per fer gala de “festival internacional”. Va començar amb una llarga explicació sobre què era per ell un càntir: “Vaig fer una visita al museu per reflexionar què és un càntir i un botijo. M’agraden molt les dues paraules. Càntir és una paraula molt maca, com un cant [comença a cantar] i botijo és al contrari, és com jo, un senyor petit i regordete, però que porta litros per tota la família i que sua. És un objecte que fa aigua freda sense piles. És portàtil i és molt fràgil. Es pot trencar. Todo lo que nace un dia muere, chico, tu también! És molt humil. Sobretot, quan veig un càntir penso, ¿qui el va inventar? El besavi del besavi del besavi. Jo tinc la sort que cada estiu he tingut un càntir o un botijo al costat. Som d’una geografia que quan arriba l’estiu busquem sempre l’ombra i necessitem parar el Sol. El càntir ens ajuda a això. És molt maco que un objecte tan antic estigui funcionant el 2024”.
Ja més específicament sobre el seu càntir d’autor va explicar-ne algunes de les seves característiques: “Les ratlles que hem fet són com esgrafiades, és molt antic això. Nosaltres, molt abans que existissin les lletres i els abecedaris ja ens comunicàvem rascant, amb signes. Aquestes tres ratlles representen una decoració. I t’està explicant que sota d’aquest color fang hi ha el blanc que està brillant.” També va dir que s’havia plantejat de fer-lo més gran, però “ara les famílies són molt més petites, la majoria de famílies d’ara són el pare una mare i dos o tres gossos” va dir arrancant molts somriures a la sala. Sobre el procés, va deixar clar que l’havia gaudit molt, i en va destacar l’ajuda del Quim Larrea: “Un gran amic que m’ha agafat de la mà, i m’ha ajudat. Em va dir, no facis res fins que visitis el museu. I no és per fer la pilota, però m’agrada molt aquest museu. Jo fins i tot faria tres sales més”. Sobre el cartell, va mantenir el seu to divertit: “El cartell l’ha fet un grafista molt bo eh! El que m’agrada del cartell és que és una mica el resum del museu. I també del que és la Fira”.