Maria-Antònia Grau i Abadal és, sens dubte, junt a Teresa d’Arenys, una de les veus poètiques més destacades de la literatura que ha donat el Maresme contemporani. Vinculada al Grup Literari de la Font del Cargol, de Premià de Mar i a l’ensenyament de la Llengua i la Literatura Catalanes a Secundària, la seva tasca literària és un treball lent, minuciós, construint llibre a llibre i tardant els anys que calgui per donar-li contingut en el fons i en la forma, en direcció contrària als temps actuals de velocitats i imperfeccions.
En l’obra de Maria-Antònia Grau hi ha un intent de capturar l’instant, d’acostar-se a la vida amb la seva bellesa i alhora moments més difícils, també un clam de rebel·lió i compromís que s’alterna amb la recerca del Jo interior en l’espai i en el temps. Poemaris com Engrunes, I grega, Paradisos, Un pòsit de cafè al fons de cada tarda o Res no és igual a res, avalats per importants premis i escrits sense cap més pressió que el propi i autoexigent nivell de rigor o la necessitat interna, en són testimonis.
Grau escriu poesia des del fons del cor, però amb un hàbil domini de cadascuna de les peces del poema. No amaga influències com Sylvia Plath, Ricard Creus o Maria Mercè Marçal, però també és indiscutible que ha trobat una veu pròpia, sòlida i profunda alhora, allò més difícil d’aconseguir per a un autor.
En la minisèrie documental Nosaltres, els maresmencs, gràcies a Maria-Antònia Grau recuperem el mestratge de l’escriptor i activista cultural Valerià Pujol, de Premià de Dalt, fundador del Grup de la Font del Cargol. També recordem aquells anys 80 en els quals escriure en català de les coses més properes i editar publicacions i llibres, era una actitud valenta i de compromís.
I des d’aquest compromís de l’intel·lectual amb la llengua, la cultura, el país i el món, reivindiquem alhora l’obra literària de Grau, que assumeix que experiència vital i poesia van entrellaçades i ens aboca al pou de l’autenticitat, una alenada d’aire fresc, d’oxigen, en un món que s’esmicola, que canvia constantment.
I per acabar, un petit poema seu, del llibre Res no és igual a res:
RES MÉS
M’he fet un ram de marialluïsa
i l’he deixat dins l’aigua fresca
al damunt de la tauleta.
Un llevant molt fi penetrava
a la cambra per l’ull endormiscat
de la finestra. El dia és de pa d’or,
tant, que fa aclucar els ulls.
Com sempre el gos és als peus
i un llibre a les mans
com la millor companyia.
I ben mirat ja, res més.
J. Camero