L’obsessió davant la pàgina en blanc. La incapacitat d’escriure una sola línia durant setmanes. Els dubtes que sorgeixen quan un es pregunta si el que escriu val realment la pena. Les penúries econòmiques que s’han de patir per poder-se dedicar plenament al que un vol. Aquests són alguns dels sacrificis que un veritable escriptor ha d’afrontar com a mínim en alguna fase de la seva vida per poder-se definir com a tal. Així ho va relatar ahir dimarts, dia 21, l’escriptora gironina Maria Mercè Roca, que va protagontizar l’acte acadèmic institucional de Sant Jordi al Saló de Sessions de l’Ajuntament. La sala es va omplir per assistir a la conferència. “Escriure. Una crisi permanent”, en què l’autora de llibres com Sort que hi ha l’horitzó o Delictes d’amor (que li han valgut premis com el Josep Pla, el Sant Jordi i el Ramon Llull) va deixar molt clar que l’escriptor no té una vida senzilla.
“L’escriptor viu en una angoixa permanent”, va dir Roca. Per donar pes a aquesta afirmació, enlloc de posar-se com a exemple va preferir recuperar textos d’alguns dels autors que més l’han influït. Va citar en diverses ocasions Mercè Rodoreda i els seus casos d’angoixa per la incapacitat que tenia d’afrontar una nova novel·la, que fins i tot van derivar-li en malalties psicosomàtiques. També va reflectir les dificultats econòmiques que va atravessar al llarg de la seva trajectòria, tot i esdevenir una “glòria nacional”, com Roca la va definir, després de publicar La Plaça del Diamant. En el cas de Luis Racionero, Roca va citar textos de l’autor català en què mostrava la seva “incapacitat d’escriure més de tres pàgines al dia”. Racionero va aparcar la seva vida professional per dedicar-se plenament a la literatura en un magnífic estudi de Sant Martí d’Empúries, però això no li va valdre per trencar el seu bloqueig. També va recordar Katherine Mansfield, la gran escriptora neozelandesa, que reconeixia que es passava el dia “fent veure que escribia”, amb la sensació de “no avançar mai, sempre ser allà mateix”.
La conferenciant va explicar que una dels grans obsessions dels escriptors arriba quan afronta una nova obra i no se’n surt. “Llavors ens preguntem: com ens ho vam fer abans? D’on vam treure aquella trama tan ben construïda? I aquells protagonistes?”. Una condició sine qua non per aconseguir-ho, segons Rodoreda, és que l’autor accepti la sol·litud com un fet absolutament indispensable. Citant al premi Nobel turc Orhan Pamuk, Roca va apuntar que per escriure “cal paciència i esforç, però abans cal fugir de les multituds i de la vida qüotidiana, i tancar-se en una habitació”. Això, però, només s’aconsegueix sense massa penúries si es disposa d’una vida econòmica prou solvent. Roca va recordar una conversa entre Racionero i el gran Josep Pla. El primer li va manifestar la seva voluntat de dedicar-se a l’escriptura. “I vostè ja té diners?”, li va respondre l’autor d’El quadern gris. Roca va reconèixer que els diners “són la llibertat” per als escriptors, però va apuntar que, segons Josep Maria Espinàs, un escriptor “no ha de ser ni massa ric ni massa pobre”. En el primer cas, opina Espinàs, és “difícil mantenir la tensió necessària” que un bon autor requereix.
Tampoc cal arribar a extrems de pobresa com els que descrivia Ernest Hemingway en la seva estada a París, quan anava als Jardins de Luxemburg a caçar coloms perquè no tenia res més que endur-se a la boca. Roca també va citar Paul Auster, que tot i ser un cas claríssim d’autor d’èxit, assegura que quan va decidir-se a ser escriptor (“perquè no valia per a res més que això”, deia el nord-americà), s’havia de resignar a la pobresa i no l’havia d’espantar i que “mai en tindria prou per viure”. Escriure, segons la conferència que va pronunciar Roca, és una tasca molt complicada, que requereix potser massa esforços i sacrificis, però l’escriptora gironina va assegurar que val la pena. Per contrastar-ho, va arribar a dir que “alguns llibres que hem llegit ens produeixen més impacte que moltes persones que hem conegut”.
-