Un es defineix com a ‘ludolingüista’. L’altre ha titulat un dels seus darrers llibres ‘Els jugadors de whist’. Màrius Serra i Vicenç Pagès Jordà són dos escriptors que aprecien molt el joc, l’element lúdic de la vida, sense defugir el seu revers dramàtic. Segurament per aquest motiu el tàndem que van formar divendres passat, dia 2, a la llibreria Robafaves, va ser un dels més divertits i concorreguts del cicle Nous Narradors Contemporanis. Una trobada que també va servir per establir els múltiples punts en comú d’aquests dos autors, amics i companys de generació, que com sempre van estar acompanyats per Jordi Carrión i Manel Guerrero, promotors de l’esdeveniment.
“Amb en Màrius Serra hem viscut vides paral·leles”, va resoldre Pagès. Tots dos van néixer l’any 1963, i les seves trajectòries literàries presenten força similituds. “Ambdós prenem el joc com a punt de partida, i malgrat que aquest element potser ha perdut importància en les nostres carreres, es manté present”, va dir. El caràcter juganer s’associa amb la capacitat d’inventiva, amb el combat contra l’avorriment. Per això, els dos autors intenten “no repetir mai el mateix llibre”, en paraules de Pagès. Al contrari que tants altres escriptors, que exploten sempre el mateix model d’èxit en cada nou títol, Pagès i Jordà aprofiten cada nou projecte literari per reinventar-se. Novel·les, reculls de contes, títols pensats per a plataformes digitals, treballs purament autobiogràfics, assaigs i no ficció... tot té cabuda en aquestes dues trajectòries literàries.
Pagès ha cultivat assaigs literaris com Un tramvia anomenat text, contes i novel·les breus com Carta a la Reina d’Anglaterra, o llibres que sobrepassen les 500 pàgines com l’aplaudit Els jugadors de Whist. El cas de Serra és encara més extrem. Autor de milers de mots encreuats, de novel·les com Mon oncle, de descarnats textos de marcat caràcter autobiogràfic com Quiet i de relats per ser llegits al telèfon mòbil. “Com a lector de Cortázar que sóc, m’entusiasma la idea que cada nou llibre sigui com un salt al buit, no repetir fórmules”, va apuntar el mediàtic autor. Una voluntat de ser original que casa amb la seva concepció, també força prosaica, de la creació literària. Citant Borges, Serra va dir que la literatura és “posar juntes paraules que mai abans ho havien estat”. I a Georges Perec, per a qui escriure era “una activitat física, posar una paraula rere una altra”.
Interès per la tecnologia
Quan va arribar el torn de llegir textos inèdits en veu alta –un dels moments que es repeteixen a totes les cites dels ‘Nous narradors contemporanis’-, Serra va llegir diversos capítols d’un text que està preparant per a una plataforma digital. Pagès, per la seva banda, va relatar el capítol d’un nou llibre que està preparant, una hilarant definició d’un alumne d’ESO a través dels grups de Facebook als quals pertany. Aquest fet va donar peu a parlar de l’interés dels dos autors pels efectes de les noves tecnologies en la creació literària. Serra va criticar els autors que veuen la tecnologia “com un enemic”, des de “la por i el prejudici”. Va assegurar que plataformes com Twitter han donat peu a un nou espai per l’escriptura, sense normativitzar, que anomena “oralitat transcrita”, que considera “molt estimulant des d’una perspectiva creativa”.
Pagès es va definir com a “més conservador” en aquest àmbit que el seu company d’aventures literàries. Tot i emprar facebook per definir un dels seus personatges, l’autor va dir que això “no fa més ‘bo’ ni ‘modern’ el meu llibre”. Carrión els va alertar del fet que la introducció d’aquests llenguatges podia accelerar la caducitat dels seus llibres, però Pagès va apuntar que aquesta caducitat ja és un fet intrínsec en la literatura actual. “Si un llibre meu es manté en una llibreria al cap de dos anys de publicar-se, ja em puc donar per satisfet”, va resoldre.
-