L'onze de febrer de 1873, fa 150 anys, després de l'abdicació d'Amadeu I, en una reunió conjunta del Congrés dels Diputats i del Senat, s'acordava la proclamació de la I República Espanyola, la més oblidada de les dues. Alguns historiadors l'han qualificat com la "República dels catalans". Va aguantar fins al 29 de desembre de 1874, quan el pronunciament del general Martínez-Campos va donar inici a la Restauració borbònica.
D'aquest fracàs rotund sorgiria per part de la burgesia, dècades més tard, el catalanisme autonomista de la Lliga com a reacció al persistent decadentisme espanyol. Efectivament, el general reusenc Joan Prim es va posar al capdavant de l'onada patriòtica que va desencadenar la primera guerra africana (1859-1860). Amb la batalla de Castillejos, Prim va guanyar la popularitat que li va permetre expulsar als Borbons d'Espanya després de la revolució "Gloriosa" de 1868, i davant dels casos de cleptocràcia de la monarquia, Prim va intentar la implantació d'una dinastia més liberal, prèviament votada pel Parlament. La seva alternativa no va durar ni tres anys, i un complot d'interessos convergents d'"africanistes" i terratinents cubans esclavistes va acabar amb el seu assassinat, al carrer del Turco, a Madrid.
La inestabilitat política durant l'any i mig republicà va ser la característica principal. Es van succeir quatre presidents, tots ells del Partit Republicà Democràtic Federal (dos catalans, Estanislau Figueras i Francesc Pi i Margall), fins que el cop d'Estat del general Pavía del 3 de gener de 1874 va posar fi a la República Federal, que havia estat proclamada el mes de juny de 1873. Llavors, es va donar pas a la instauració d'una República Unitària sota la dictadura del general Serrano, líder del conservador Partit Constitucional. El període va estar marcat per tres conflictes armats simultanis: la tercera guerra carlina, l'aixecament cantonal i la Guerra dels Deu Anys a Cuba.
Bo i que els republicans federals gaudien d'una gran majoria a les Corts Constituents, de fet, estaven dividits en tres grups: a) els "intransigents", l''esquerra', que volien construir la República Federal de baix (els municipis) a dalt (el poder legislatiu i el judicial) i defensaven la introducció de reformes socials que milloressin les condicions de vida de la classe obrera. Hi havia també els b) 'centristes', el grup minoritari republicà, encapçalats per Pi i Margall, que defensaven una construcció republicana de dalt a baix, és a dir, primer calia elaborar la Constitució i després procedir a la formació dels cantons o estats federats. Finalment, hi havia c) 'els moderats', la dreta, al capdavant de la qual hi havia Castelar i Salmerón. Aquests rebutjaven la conversió de les Corts en un poder revolucionari i constituïen el grup més nombrós de la Cambra. Tenien com a model la República francesa. Pi i Margall i els intransigents, per contra, tenien com a models Suïssa i els Estats Units. Advocaven per la separació de l'Església i l'Estat, l'abolició de l'esclavitud i les reformes en favor de les dones i els nens treballadors.
Josep Abadal va ser el primer alcalde republicà de Mataró, entre els anys 1873 i 1874. Va ser escollit per sufragi universal, però la seva aventura a l'alcaldia va ser efímera, com ho va ser la I República Espanyola. Després del cop d'estat del General Pavía, Josep García Oliver, de la coalició monàrquica liberal, fou nomenat provisionalment alcalde, càrrec que ja havia ocupat del 1870 al 1872. Per entendre aquesta evolució trepidant, cal començar per l'anomenat Sexenni Democràtic (1868-1874), que es va iniciar el setembre de 1868.
Els treballs de l'historiador Francesc Costa Oller ("Josep Gualba, cronista de Mataró (1873-1876)". Mataró, 2012, i "La Premsa a Mataró (1820-1980)". Premi Iluro 1981), ens n'informen: "des de la perspectiva de les organitzacions polítiques la Revolució de Setembre comporta la possibilitat d'actuar amb plenitud de drets per als republicans i els progressistes, apartats del sistema de poder". En aquella situació excepcional de revolta contra la monarquia isabelina les forces de dreta i esquerra "aparquen" les seves diferències per actuar conjuntament. Costa continua explicant que "la unitat també es palesà en les eleccions municipals de desembre formant-se candidatures mixtes tot i que els partits ja manifestaven antagonismes ideològics amb vista a les eleccions constituents de gener de 1869. De fet, l'etapa prèvia a aquests comicis és el darrer moment de la unió entre els dos partits que havien protagonitzat els fets revolucionaris a Mataró ja que, pel fet que les municipals resultaren desfavorables als progressistes per una diferència de 7 regidors contra 15 de republicans, els primers varen decidir de boicotejar el resultat no acceptant el càrrec. L'any 1869 va ser fonamental en la dinàmica política local dins els esdeveniments que succeïen al país: el desacord envers la Constitució per part dels republicans radicalitzà les seves posicions".
Pel que fa a les organitzacions polítiques, Mataró, d'ençà 1868 és bipartidista: republicans i progressistes es reparteixen l'electorat. Pel que fa a les altres dues corrents polítiques ("moderats" i carlins), els "moderats" són els grans perdedors de setembre de 1868 i al llarg del Sexenni desapareixen de la vida política de la ciutat; només els podem veure al darrera d'alguna campanya de recollida de signatures contra la llibertat religiosa que proclamava la Constitució. "En els anys de la Restauració sortiran de la letargia per fer-se amos de la representació política" (F.C.O.).
Qui era qui? A grans trets i fent reduccionisme, els republicans vindrien a representar la classe obrera; els liberals, la classe mitjana, i els "moderats" i carlins, els grans fabricants i hisendats; tenien com a referent a Lluís M. Llauder, l'hisendat mataroní que va ser diverses vegades candidat a diputat i que era director del diari de la seva ideologia, La Convicción.
"En l'aspecte ideològic, els liberals es mostraven defensors de la Constitució de 1870 tot denunciant els intents de boicot que patia dels sectors radicals. L'antirepublicanisme era al centre de la preocupació dels liberals mataronins, que sabien que no calia témer res de la part dels carlins de la ciutat. Tenien en comú amb els republicans, encara que en un grau menor, un cert menyspreu pel clergat, que consideraven aliat de l'absolutisme. I els en separava, fins i tot, la mateixa concepció del partit, que, a diferència del d'aquells, no era de masses, centrant-se les activitats en un grup organitzatiu reduït. Amb la promulgació del text constitucional el programa liberal s'esgota i dedicaran tots els esforços a la seva defensa contra els qui volen sobrepassar la legalitat avançada que aquest document proclama".
Pel que fa als republicans, sota la dominació 'moderada' i 'unionista', estaven organitzats en el Comitè Democràtic de Mataró, que es va crear l'any 1865 i era presidit per l'obrer Salvador Palmarola; l'escrivent Salvador Gusart n'era secretari. "De tota manera, l'opinió republicana ja devia estar organitzada perquè ens consta que dos anys abans havien rebut la visita de Castelar perquè fes propaganda de la seva ideologia. Arran dels fets de setembre el partit va prendre un nou impuls, com ho demostra que els seus homes controlessin la Junta Revolucionària. El partit tenia una política accentuadament de masses i sovint es realitzaven reunions de militants de tipus informatiu i decisori, amb eleccions internes i anàlisi dels esdeveniments. Un dels locals era situat al carrer del Palau, 18, però les grans concentracions eren al teatre del Carrer Nou. Comptaven a Mataró amb uns set-cents/vuit-cents afiliats, que calculem prenent com a base els qui votaven en les eleccions internes. Aquesta xifra correspon a l'any 1869. En canvi, en les eleccions de 1870 els votants passaren escassament dels tres-cents, cosa que insinua una baixa important dels efectius. El setmanari Crónica Mataronesa, fundat per l'impressor Josep Abadal, era republicà i l'any 1869 va ser substituït per El Eco de la Costa.
En els aspectes ideològics, els republicans mataronins feien seus els principis generals del partit: reivindicació de la llibertat religiosa i de pensament, matrimoni civil; separació de l'Església i l'Estat; la supressió d'entitats religioses, cosa que duen a terme des de la Junta Revolucionària i a través de l'Ajuntament de 1872, que suspèn la Juventud Católica; ataquen la Constitució perquè legitima la monarquia com a forma d'Estat i defensen la república federal; estan a favor del sufragi universal i en contra dels consums (impostos indirectes, preconitzaven que es gravessin les rendes); donen suport al proteccionisme, etc. Un dels aspectes més populars de la seva lluita va ser la reivindicació d'abolir les quintes, la fatídica contribució de sang. En aquest sentit van convocar manifestacions el mes de març dels anys 1869 i 1870, a la primera de les quals varen assistir vuit mil persones. Com a govern municipal els republicans imposaren l'any 1869, davant l'exigència governamental de vint-i-set homes per a la lleva, una contribució entre les famílies de la ciutat per tal d'evitar-ho. S'hi varen tenir en compte sis nivells de riquesa, cosa que va fer que les persones que havien de pagar més protestessin.
Sobre la incidència de la divisió dels republicans entre federals i unitaris, o benèvols i intransigents, no en tenim pas gaires notícies. Sabem, però, que hi havia persones com ara Joan Fonrodona, líder important, que mantenien una posició llunyana del radicalisme federal. De tota manera, la majoria dels republicans eren de la fracció intransigent i es negaren a jurar la Constitució com a membres de l'Ajuntament.
Els republicans es consideraven el partit més representatiu de la classe obrera. A Mataró els membres d'aquesta eren els qui formaven el partit i la seva base electoral tot i que, com hem vist, també tenien la presència de gent d'altres classes socials en els càrrecs de direcció, sobretot de menestrals i sectors de petits propietaris i fabricants molt ideologitzats, que eren l'excepció.
Des de les pàgines d'El Eco de la Costa hom tractava sovint de les accions reivindicatives dels proletaris i donava notícia dels seus sindicats, que s'oposaven a les conclusions del Congrés de Barcelona de la Internacional, de 1870, que va decidir que el moviment obrer havia de ser apolític.
El republicà i líder obrer Maurici Roca escriu a la premsa del partit diversos articles amb la intenció de lluitar contra l'apoliticisme i n'ataca la idea, "que de ponerse en práctica daría por resultado el triunfo de los privilegios, de la reacción y el eterno yugo del salario por el capital".
El mes de gener de 1870 es constitueixen Les Tres Seccions de Vapor de Mataró, sindicat que aplega els treballadors del tèxtil. A partir d'aquest moment els treballadors dels altres rams s'organitzen i arriben a la creació d'un Consell Local de la classe obrera. Els mètodes violents promoguts pels internacionalistes de tendència nihilista també tingueren un lloc aquells anys, quan es va produir el primer atemptat contra un membre de la burgesia industrial: l'octubre de 1872 Agustí Nebot, de Gràcia, intentà matar, disparant-li amb una pistola, Jaume Baladia i Marfà, de la companyia Baladia i Sala, fàbrica de filats i teixits, on feia temps que es vivia una situació tensa que desembocà en l'intent d'incendi de desembre de 1872.
L'Ajuntament elegit l'1 de febrer de 1872 i destituït per l'autoritat militar el 13 de gener de 1874 va estar configurat així (dades de Francesc Costa): Marià Espín i Santandreu (batlle, R, propietari), Josep Abadal (batlle provisional de 1873, R, impressor), Regidors republicans: Josep Vinyas i Grau (propietari), Francesc Fontanals i Boté (ebenista), Jaume Ros (sabater), Joan Agustí i Fonrodona (fabricant), Esteve Costa i Costa (ebenista), Josep Barbosa (fabricant), Salvador Gusart i Vila (escrivent), Desideri Oriach i Danza (fuster), Joan Rimbau (propietari), Salvador Ruiz, Jaume Rosell, Vicenç Matas i Bartomeu (tintorer), Ramon Móra (artesà), Oleguer Mustarós, Francesc Serra (jornaler), Marcel·lí Mascaray (sastre), Antoni Dedeu, Ferran Sabé i Ribas.
Un cop consumat el cop militar, l'Ajuntament, des del 13 de gener de 1874 fins al 4 de març de 1875, es va conformar amb els següents integrants: Josep García Oliver (batlle, R, fabricant). Regidors liberals: Francesc Cabot i Robis (ebenista), Manuel de Sisternes (hisendat), Miquel Cruxent (comerciant), Josep Vinardell (fàbrica de blanqueig), Antoni Fàbregas (comerç de teixit), Joan Camprubí i Casellas (comerciant), Josep Subinyà i Martí (comerciant), Josep Anglès i Salvat (fàbrica de vidre), Josep Massa (comerciant), Joaquim Esquerra i Serra (fàbrica de filats), Dídac Arenas (fabricant i manescal), Pau Biscarri (sastre), Josep Fabré i Blanch (propietari), Joaquim Ramon i Sala, Pelegrí Gallifa i Peris (hisendat), Joaquim Asensio, Josep Arqué, Josep Arenas i Maynou (fabricant de filats i teixits).
El company de Marx, Engels, va redactar un informe el 1873 per a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) on donava suport a Pi i Margall, que intentava una transacció amb els "intransigents". Segons Engels, Pi era, de tots els republicans oficials, l'únic socialista que va comprendre la necessitat de que la República es recolzés en els obrers, l'únic que va presentar un programa de mesures socials d'immediata execució que eren directament avantatjoses pels obrers. Això ho va impossibilitar la insurrecció cantonal. Pi i Margall, al parer d'Engels va ser substituït per republicans del tipus Castelar, burgesos sense disfressa, que tenien com a principal objectiu torpedinar el moviment obrer, del que abans s'havien servit i que ara els destorbava.
Després d'un segle i mig de distància, hi ha molts elements per a la reflexió d'aquesta experiència històrica, i que són de molta actualitat. L'historiador i filòsof José Luis Villacañas emfatitza que Espanya és una nació tardana, no comença a ser una nació fins a la guerra contra les tropes napoleòniques. Primer, perquè la dreta no assumeix l'Estat plurinacional. També, perquè Espanya no és un país que tingui suficients elits integradores com per tenir un projecte global per a la nació. I no serà una nació completa perquè li manca reformar la Constitució sense violència. I Villacañas em fa venir al cap una pregunta molt pertorbadora: És Catalunya una nació completa quan determinats sectors de les elits de la historiografia nacionalista nega i esborra dels llibres de la història de l'antifranquisme a personatges clau com Cipriano García (CCOO), com ha passat a Terrassa i ho intenta fer a d'altres poblacions amb personatges procedents del moviment obrer i veïnal a partir dels anys seixanta?