40 anys del 23F: l’intent del cop d’estat a Mataró

Es compleixen quaranta anys de l'intent de cop d'estat del 23F, un fet que va posar l'ai al cor a tots els ciutadans de l'Estat, entre ells els veïns i veïnes de Mataró. Eren pràcticament dos quarts de set de la tarda del 23 de febrer de 1981 quan un grup de guàrdies civils, a les ordres del tinent coronel Antonio Tejero, irrompien al Congrés dels Diputats en el transcurs de la votació de la investidura de Leopoldo Calvo Sotelo, que dies després seria proclamat president del govern en substitució del fins feia poc dimitit Adolfo Suárez. "¡Todo el mundo al suelo!", va cridar Tejero, pistola en mà, i pràcticament tots els diputats van amagar-se sota el seu escó, que sentien com les bales de les metralladores dels militars xiulaven per sobre dels seus caps. Dic pràcticament tots perquè només tres van mantenir-se asseguts: el propi Suárez, el vicepresident i militar Gutiérrez Mellado i Santiago Carrillo, secretari general del Partit Comunista d'Espanya (PCE).

Aquest gest de dignitat dels tres polítics ens va brindar una de les imatges icòniques de la Transició política espanyola, que tan bé va saber explicar Javier Cercas en el magnífic llibre "Anatomía de un instante". Aquell instant, que en contra del que molta gent pensa no es va poder seguir en directe per televisió, ha quedat gravat per sempre més en l'imaginari col·lectiu del nostre país. L'intent de cop d'estat es va viure de mil i una maneres diferents arreu de la nostra geografia, i com no podia ser d'una altra manera, també va marcar per sempre més les vides dels mataronins i mataronines que van viure aquell moment, singularment dels qui llavors tenien responsabilitats polítiques i sindicals a la ciutat.

En aquest reportatge a Capgròs reconstruïm el 23F a Mataró donant veu a diferents persones que van viure aquell esdeveniment en primera persona.

L'intent de cop d'estat sorprèn el govern municipal en plena reunió

Mentre Tejero entrava al Congrés dels Diputats, se celebrava una reunió de la permanent del govern municipal (format per PSC, PSUC i CiU) a la Sala dels Lleons de l'Ajuntament de Mataró, on s'estava debatent el projecte de participació i descentralització ciutadana. Tal i com es recull en una detallada crònica del número de març de 1981 del butlletí mensual del PSUC, "Progrés", s'estava arribant a un principi d'acord de cara a resoldre la crisi del govern municipal oberta feia alguns mesos. A la reunió estaven presents, a més de l'alcalde de Mataró, Joan Majó, els regidors Ramon Manent, Manuel Mas i Carles Manté (PSC), Lluís Fernández, Pablo Morales i Manuel Molina, que acabava d'arribar (PSUC), Pere Antoni Fusté i Josep Masriera (CiU). El líder dels convergents, Ramon Pla, estava de viatge a València.

En aquells moments, el secretari de l'alcalde, senyor Fradera, va interrompre la reunió per informar que alguna cosa estava passant al Congrés dels Diputats, que uns militars hi havien entrat. El secretari de l'Ajuntament, senyor Sánchez Isaac, va dir des del primer moment que allò no tiraria endavant. El cas, però, és que la incertesa i els nervis es van apoderar dels presents, com de la resta de ciutadans i ciutadanes, que seguien amb neguit els esdeveniments.

Joan Majó va trucar el comandant de la guàrdia civil i li va recordar que la primera autoritat de la ciutat era l'alcalde. La resposta del militar, però, no va ser gens tranquil·litzadora: "jo estic esperant un tèlex amb les ordres que haig de seguir", va dir. Majó, junt amb alguns altres regidors, van quedar-se a l'Ajuntament per seguir les notícies que arribaven per la ràdio. També es va instal·lar un televisor petit a la sala, però durant hores no hi havia senyal, ja que els militars van ocupar Radio Televisió Espanyola. Hi ha algunes fotografies d’Enric Quintana que en donen testimoni d’aquells moments.

El PSUC crida a la mobilització

El PSUC es trobava en un procés organitzatiu complicat a principis de 1981, doncs acabava de tenir lloc el conflictiu cinquè congrés del partit, que el va destrossar internament. A Mataró, aquell 23F els dirigents del PSUC eren partidaris de cridar a la mobilització popular per defensar la democràcia, mentre que els membres del PSC preferien mantenir la calma en aquells moments difícils. Lluís Fernández va sol·licitar poder dirigir-se a la ciutadania a través de Ràdio Mataró, però no va ser autoritzat. Llavors, es va demanar instal·lar megàfons a les patrulles de la policia local, mesura que també va ser rebutjada. Tanmateix, un nodrit grup de persones es va concentrar de seguida davant del consistori, amb clara preponderància de la militància del PSUC (que a Mataró comptava amb 600 militants) i CCOO, que van acudir a la crida del partit i el sindicat. Els comunistes van demanar la celebració d'un ple extraordinari a les 22 hores, però aquest no va acabar tenint lloc. Finalment, es va acordar celebrar-lo al dia següent, per aprovar amb el vot dels quatre grups municipals amb representació municipal una resolució condemnant l'intent de cop d'estat i en defensa de la democràcia.

Antonio Rodríguez Avellaneda era en aquells moments el secretari d'organització de CCOO a Mataró i responsable polític de l'agrupació de Cirera del PSUC. En conèixer la notícia de l'intent de cop d'estat a la seu de CCOO del carrer Amàlia, va marxar ràpidament al local del partit del carrer de la Muntanya número 11, a Cirera, per recollir, junt amb altres companys, diverses fitxes i altra documentació, per amagar-la. Pep Illa, militant del PSUC i de CCOO, i llavors professor a l'institut Alexandre Satorras, recorda que va rebre la notícia de l'assalt al Congrés mentre preparava classes a casa seva, al Camí Ral. Li va comunicar un altre professor i company, Àngel Tarrés. Tots dos van agafar el cotxe i van desplaçar-se fins al local de l'agrupació del Centre del PSUC, on ja hi eren dos veterans militants del partit: Teresa Cortina i Rossend Dalmau, que els van dir que ja havien guardat tota la documentació en un lloc segur, que no havien de patir. Tots dos recordaven perfectament què va passar el juliol de 1936. Llavors, Illa i Tarrés van marxar a l'Ajuntament, on van estar durant algunes hores amb altres companys de partit i sindicat. La sensació compartida aquella nit va ser de desgavell informatiu, de no tenir cap certesa del que estava passant a Madrid o a València, on el capità general Milans del Bosch va treure els tancs al carrer.

Salvador Milà, advocat i regidor del PSUC aleshores, va rebre la notícia de l'intent de cop d'estat al seu despatx de la ronda Alfons X, per boca de l'arquitecte Narcís Majó, que li va dir que posés la ràdio. Milà va marxar immediatament cap a l'Ajuntament i allà s'hi va estar durant algunes hores, amb diversos companys del govern municipal. També recorda tenir una sensació d'incertesa respecte del que estava passant, fins i tot en alguns moments semblava que el cop d'estat podia triomfar. Milà compartia el posicionament del seu partit: calia cridar a la mobilització.

El 1981, Antoni Segarra, cap de llista del PSUC en les eleccions municipals de dos anys abans, treballava com a professor de formació professional a Sant Adrià de Besòs. Va conèixer els fets que s'estaven produint a Madrid tornant a Mataró en cotxe després de la seva jornada laboral. De seguida va anar cap a l'Ajuntament, per unir-se als companys de consistori. Va trucar la seva dona, Carmina Benito, per dir-li que anés amb els fills a dormir fora de casa, pel que pogués passar. Si la cosa anava malament, van quedar que es veurien a França, on la Carmina tenia família. A l'escola on treballava Segarra hi havia alguns elements feixistes que coneixien perfectament la seva militància al PSUC, i això el situava en una posició de clar perill davant d'un eventual cop d'estat. De fet, havia estat advertit pocs dies abans per un capellà castrense que treballava al mateix centre, que alguna vegada l'havia arribar a amenaçar pistola en mà. Allò va fer que la sorpresa pels fets del 23F no fos total per al líder psuquero, que feia dies que sabia que alguna cosa podia passar. Segarra explica que el cop d'estat va fracassar, però setmanes després encara van aparèixer a prop de la seva escola cartells amb la seva cara i un rètol de "Se busca". També va rebre una amenaça seriosa en forma d'un tret que algú va disparar i va impactar en el seu cotxe particular, aparcat al costat del seu centre de treball. El conseller d'ensenyament de la Generalitat, amb qui tenia relació, li va oferir una baixa o canvi de centre, que va rebutjar en tenir ja concedit un trasllat a un centre de Calella. Aquells que diuen que la transició a la democràcia va ser pacífica i exemplar haurien de revisar la història.

Tranquil, Jordi, tranquil

Cap a la mitjanit, l'alcalde Joan Majó va tenir ocasió de parlar via telefònica amb el President de la  Generalitat, Jordi Pujol, que li va traslladar que calia mantenir la calma, que havia parlat amb el rei i l'havia tranquil·litzat. Aquell ja famós "tranquil, Jordi, tranquil" que han recollit els llibres d'història. Majó va parlar novament amb el comandant de la guàrdia civil, que li va explicar que estava a les seves ordres. Una altra conversa de Majó va ser amb el seu company de partit Narcís Serra, llavors alcalde de Barcelona, amb qui van compartir sensacions i incerteses. Més tard, va tornar a tenir una conversa amb Jordi Pujol.

Durant aquella nit, hi havia certa por a que aparegués per l'Ajuntament algun element incontrolat i armat d'extrema dreta, però el cert és que no va venir ningú. Els moviments de la caserna de la guàrdia civil es coneixien a través del sindicalista Paco Cantero, que es va situar en un terrat que hi havia a prop. Els militars van formar al pati, però en cap moment van mostrar intenció de sortir al carrer.

El famós missatge del rei a la televisió, cap a dos quarts de dues de la matinada, va ser seguit per alguns regidors a la petita televisió que hi havia a l'Ajuntament. Uns altres, havien baixat a la Granja Montells i van fer-ho des d'allà. Un cop escoltades les paraules de Joan Carles I, com va succeir amb milions d'espanyols, va haver certa sensació de tranquil·litat dintre de la gravetat de la situació, i alguns representants polítics van marxar cap a casa, entre ells l'alcalde Joan Majó, que llavors vivia a Barcelona. El regidor del PSUC Pablo Morales havia vingut a l'Ajuntament en bicicleta, però era una temeritat tornar a casa seva amb aquest mitjà de transport, sense saber què es podia trobar pel carrer. Un dels regidors socialistes que també marxava a descansar, José María López, el va acompanyar en cotxe. La dona de Morales estava embarassada i la preocupació era màxima en aquells moments.

Al despatx d'alcaldia van quedar-se de guàrdia alguns regidors del PSC i el PSUC, amb un termo ple de cafè, que faria bon servei, tal i com recorda perfectament Ramon Manent, que va ser un dels regidors que van passar tota la nit allà. A la crònica del butlletí “Progrés” s’explica que les persones que van formar part d’aquella “guàrdia” en diferents moments van ser Ramon Manent, Fermín Fernández i Carles Manté (PSC), Lluís Fernández, Antoni Segarra, i Antoni Cuadras (PSUC). Una vintena de militants del PSUC i de CCOO van romandre també al vestíbul de l'Ajuntament durant algunes hores més, pel que pogués passar.

Passades les dues de la matinada el governador civil de Barcelona va contactar amb l'Ajuntament de Mataró per interessar-se per la situació a la ciutat. Lluís Fernández va atendre la trucada i va explicar-li que no hi havia novetat. Van ser unes hores plenes d'incerteses i pors, on van arribar rumors de tota mena: que si hi havia llistes negres que l'extrema dreta tenia preparades amb noms de significats dirigents de partits i sindicats, que si la guàrdia civil estava a punt de sortir al carrer, etc. El sistema democràtic espanyol era ben jove i fràgil, i els lluitadors antifranquistes sabien perfectament que no s'havia aconseguit gratuïtament, perquè moltes persones havien mort o havien patit llargues penes de presó per lluitar contra la dictadura i en favor de la democràcia. Avui és fàcil criticar el paper de les diferents forces polítiques, sindicals i socials en aquells difícils anys, molt més si es fa des del sofà de casa o des de la comoditat que ofereix el pas del temps i el coneixement de la història. El que sí sobta és que hi hagi persones que no van moure un dit en aquella època, tenint edat de sobres, i ara vulguin donar lliçons de lluita i jutgin els que sí s'hi van jugar la vida. Potser seria més prudent mantenir una actitud discreta. Perquè el moviment es demostra caminant.

Tal i com explica Ramon Manent, durant aquella matinada no va produir-se cap fet destacat a Mataró, i a les 8 del matí els funcionaris i funcionàries van entrar a treballar a l'Ajuntament. Aquell fet va donar una sensació de certa normalitat que va tranquil·litzar els regidors que havien estat tota aquella llarga nit defensant la institució. Algunes de les persones que van passar la nit al consistori van comprar els diaris matinals en el quiosc de premsa de la plaça de Santa Anna, i en veure els titulars que recollien el fracàs de l'intent de cop d'estat, van quedar més tranquils i van decidir anar a descansar als seus respectius domicilis durant algunes hores.

CCOO, al peu del canó durant tota la jornada

A les 18.23 hores d'aquella tarda del 23 de febrer de 1981 la seu del sindicat de Comissions Obreres (CCOO) del carrer Amàlia estava plena de gom a gom, doncs es celebrava una assemblea del tèxtil així com diverses reunions d'altres rams. Ningú no s'esperava el que estava a punt de succeir al Congrés dels Diputats. Antonia Merchán era la responsable d'acció sindical del comitè local de CCOO i estava allà. Recorda que, en conèixer la notícia per boca de Paco Cantero, es va decidir desconvocar immediatament l'assemblea i molta gent va marxar del local. Allà van quedar-se alguns dirigents del ram del tèxtil, com ara Carmen Ortega o Josep Lluís Llingonya, el secretari general de CCOO del Maresme, Jaume Puig, o el citat anteriorment Cantero, i van començar a recollir fitxes i expedients per amagar-los. La destinació de molts d'aquells documents va ser una casa d'una família al carrer Argentona. Uns altres, se'ls va endur Cantero a la seva empresa, Inex, d'arts gràfiques, i allà  les va amagar. L'objectiu prioritari en aquells moments era protegir els milers d'afiliats del sindicat i les seves famílies.

Antonia Merchán recorda que des de la seu nacional del sindicat a Barcelona se’ls va comminar a amagar la documentació que tinguessin a casa i que pogués contenir noms d'afiliats de CCOO. Merchán recorda que van anar cap a casa i van amagar documentació al domicili de la seva sogra a Arenys. També van retirar de les parets els pòsters de la Pasionaria i Santiago Carrillo que tenien penjats. La nit va ser llarga per als dirigents de CCOO de la nostra ciutat. Molts d'ells van marxar a la porta de l'Ajuntament i van concentrar-se allà durant hores, mentre que uns pocs van quedar-se al local per imprimir octavetes. El sindicat havia decidit cridar a la mobilització i convocar una vaga de 48 hores, i calia informar els treballadors i treballadores. Sindicalistes com Jaume Puig, Cristóbal Cobo o Paco Cantero van estar unes quantes hores elaborant aquelles octavetes. Ja de matinada, l'últim a marxar del local va ser Puig, que el va tancar.

El propi Puig recorda perfectament com va conèixer la notícia: "va trucar per telèfon al local de CCOO del carrer Amàlia en Jaume Roig, que estava a casa convalescent amb la cama enguixada, i va dir que un grup de guàrdies civils havia entrat al Congrés dels Diputats". Un cop desconvocada l'assemblea del tèxtil a què hem fet esment abans, Puig recorda com alguna gent va sortir corrent, i li va cridar l'atenció que les persones suposadament més radicals en els seus discursos i idees van ser les primeres a fer-ho. Un cop van rebre l'escrit que havia elaborat la confederació sindical de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC) -el mataroní José Luis López Bulla n'era el secretari general- cridant a la mobilització i la vaga de 48 hores, es van posar a imprimir octavetes sense descans.

En l'imaginari col·lectiu ha quedat certa idea de "normalitat absoluta" durant aquella nit del 23 al 24 de febrer, però el cert és que, mentre la majoria de la gent va restar a casa atemorida i espantada, com era lògic i comprensible, molts sindicalistes de CCOO d'arreu del país es van mobilitzar, acudint a protegir els ajuntaments i les seves seus sindicals, imprimint pamflets per repartir-los a primera hora del matí a les portes de les fàbriques. A Mataró també. A les sis del matí diversos membres de CCOO van anar a repartir octavetes, i recorden com la gent estava absolutament atemorida. De fet, es canviaven de vorera per no haver d'agafar-les.

El cop d’estat fracassa, el 24 de febrer surt el sol

A les 10 del matí del 24 de febrer es van reunir membres del PSC, PSUC, UCD i ERC per intercanviar unes primeres impressions, però de seguida es van anar succeint els esdeveniments a Madrid (es van alliberar els diputats) i es va quedar en tornar a parlar a la tarda. La vaga de 48 hores convocada per CCOO, a la qual el PSUC va donar suport, va quedar concretada en algunes aturades i moltes assemblees (UGT només va cridar a fer aturades de dues hores). El dia 25 es va desconvocar la vaga.

A dos quarts de vuit de la tarda es va celebrar a Mataró el ple municipal previst, amb assistència de força públic. Les diferents forces polítiques van aprovar una moció en la línia de les que s'estaven aprovant a la resta d'ajuntaments, condemnant l'intent de cop d'estat i defensant la democràcia. Tot seguit, es va produir una reunió on van participar representants del PSC, PSUC, CiU, UCD, ERC, CCOO, UGT i USTEC. El PSUC i CCOO van proposar convocar una manifestació a Mataró, però no es va acabar concretant. El dia 27 a la tarda van tenir lloc nombroses i multitudinàries manifestacions arreu de la geografia espanyola, per condemnar l'intent de cop d'estat i en defensa de la democràcia. Moltes persones de Mataró van desplaçar-se a Barcelona per participar en la que va tenir lloc a la capital catalana, que va ser igualment concorreguda.

40 anys no són res

Han passat ni més ni menys que quaranta anys del 23F, una data que marcarà per sempre més la història d'Espanya. Segurament mai no coneixerem tot el que va passar a les altes instàncies de l'estat, singularment al Palau de la Zarzuela, en aquelles llargues hores que van anar des de l'assalt al Congrés i el moment en què els diputats van ser alliberats.

Esteban Martínez, exregidor d'ICV-EUiA a l'Ajuntament de Mataró, estava realitzant el servei militar a Sevilla quan es va produir l'intent de cop d'estat. Recorda que just en aquell moment de la tarda del 23F estava a punt de sortir de la caserna de capitania general vestit de paisà, per passar la nit al pis que tenia llogat amb altres reclutes a Alcalá de Guadaira. Va començar a escoltar crits, dient que alguna cosa estava passant al Congrés dels Diputats. Un cop va arribar al pis, va passar-se la nit escoltant la ràdio, per tornar a la caserna al dia següent, un cop ja havia quedat clar que el cop d'estat havia fracassat. Un soldat que prestava els seus serveis com a cambrer del capità general Pedro Merry Gordon li va explicar que aquest s'havia passat la nit vestit de legionari llançant visques a la guàrdia civil, amb un sabre en una mà i en l'altra el seu sempitern got ple de whisky. Era el dia 24 i tots els bascos de la caserna van ser apartats dels seus serveis. Hi va haver trucada del rei, va comentar un llargarut aragonès que treballava a comunicacions. Va parlar amb el general Gustavo Urrutia, company d'acadèmia de Joan Carles I, per saber si tot estava controlat, inclòs el propi Merry Gordon. "Tot controlat, va respondre Urrutia". Per sort.

Potser avui les noves generacions tenen una idea molt vaga d'aquell esdeveniment, probablement desconeixen molts dels fets que es van produir i que van tenir un impacte claríssim en la nostra societat en aquell moment i també en el futur. Aquella nit segurament va servir com a vacuna contra el feixisme en les ments de moltes persones, però com sabem, hi ha vacunes que requereixen de dosis addicionals cada cert temps. Les actituds antidemocràtiques guanyen terreny arreu del món i potser acudir a la història ens ajudaria a recordar que gaudir d'un sistema democràtic, per moltes mancances i coses a millorar que tingui, no és gratis, que requereix de la lluita i el sacrifici de moltes persones, com va passar al nostre país, on molts milers van ser afusellades i represaliades durant quaranta anys. I la solució, òbviament, no passa per cridar “feixista” a qualsevol persona que pensa diferent. El 23F hagués pogut tenir un desenllaç diferent, amb un impacte molt negatiu en les vides dels espanyols i les espanyoles. I òbviament, dels mataronins i les mataronines. Caldria no oblidar-ho.

* Aquest reportatge ha estat possible gràcies a la col·laboració de: Ramon Manent, Joan Majó, Lluís Fernández, Antoni Segarra, Antonio Rodríguez Avellaneda, Salvador Milà, Pablo Morales, Reme Merchán, Antonia Merchán, Jaume Puig, Carmen Ortega, Pep Canal, Pep Illa, Jaume Roig, Esteban Martínez i Manuel Mas. A tots ells i a totes elles, moltes gràcies.