David Fernàndez és enginyer en telecomunicacions. Aquest mataroní de 34 anys va aterrar a Canadà a principis d’agost de l’any 2012 després que una empresa li oferís un contracte de treball per mitjà d’una xarxa social orientada a professionals. “Un dijous vaig deixar la feina que tenia a Barcelona, el divendres vaig acabar la mudança, el dissabte vaig volar a Toronto i el mateix dilluns vaig començar a treballar”, recorda. Toronto, on segueix vivint, és la ciutat més gran del Canadà i capital de la província d’Ontario. Hi treballa com a programador d’aplicacions mòbils en una empresa amb un bon ambient de feina i confiança. “Som 35 enginyers i fem aplicacions per als serveis d’Internet de la banca”, explica, afegint que “els horaris són molt flexibles i es respecta la conciliació familiar”. Malgrat la distància, en David acostuma a connectar sovint les cadenes de televisió catalanes. Però, sens dubte, per a ell “el millor és poder venir un o dos cops a l’any i retrobar-me amb la ciutat”.
Per què vas decidir marxar?
La startup per la qual treballava a Barcelona em va enviar a San Francisco per a col·laborar en l’obertura d’una oficina comercial. Allà vaig retrobar amics que havien estudiat amb mi i d’aquí van sorgir les ganes de viatjar i conèixer món. Un cop vaig tornar a Barcelona una empresa de Toronto em va oferir un contracte.
T’has adaptat bé?
És fàcil adaptar-se a la ciutat si tens feina. És molt comú fer amistat amb gent d’altres països i això et dóna noves perspectives. A més, tenim un grup de catalans que quedem un cop al mes. Els meus hobbies són esquiar a l’hivern, jugar a futbol 7 i veure el Barça amb la Penya Blaugrana de Toronto. En el sector tecnològic, a Canadà pots gaudir del somni americà dins d’una societat sense armes, amb sanitat pública per a tothom i amb lleis d’immigració més assequibles.
Què és el que més t’ha sorprès?
La gran diversitat de persones i cultures que hi ha a Toronto. Per exemple, a la feina hi ha un vietnamita, un nepalès, un indi, un italià, un portuguès i una quebequesa. A més, aquí hi ha molt respecte entre les persones, la gent és molt educada i els nivells de delinqüència són molt baixos. També destaco la facilitat per fer negocis degut a la poca burocràcia i a la baixa pressió fiscal.
Quines diferències has notat respecte a la vida aquí?
El transport públic és molt precari fins i tot al centre de la ciutat. Trobo a faltar una cultura pròpia del país, a Europa tenim tradicions mil·lenàries i aquí el país és tan jove que podríem dir que tothom és immigrant. Per altra banda, a l’hivern baixar dels 20 sota zero és el més habitual.
Alguna anècdota?
El tercer dia de feina vaig agafar un tramvia en direcció cap a l’oest enlloc de cap a l’est i em vaig adormir. Quan vaig despertar no sabia on era, vaig baixar i li vaig preguntar a una dona gran com anar al barri de la meva feina. Em va veure tan perdut que em va ficar dins d’un tramvia i em va pagar el passatge. Em vaig sentir molt content d’haver escollit aquest país on la gent s’ajuda mútuament.
Què trobes a faltar?
Sobretot la gastronomia catalana i el clima mediterrani. M’he adonat que tenim una cultura molt arrelada al voltant del menjar i de la família i, en canvi, aquí la gent consumeix sempre menjar ràpid i per emportar. També enyoro molt la muntanya, el mar i la facilitat que tenim de moure’ns. Aquí les distàncies són molt grans, de fet la província d’Ontario ja és el doble de gran que tot l’estat espanyol.
Penses tornar a Mataró?
Viure a l’estranger té moltes coses bones però també té algunes ombres i jo crec que estic començant a patir el procés de desarrelament. Però, com diu Lluís Llach, “quan surts a fer el viatge has de pregar que sigui llarg, ple d’aventures i coneixences”.