La petja romana al Maresme va ser
tan profunda que va definir per
sempre la civilització d'aquestes
terres. En la seva expansió per
la riba mediterrània l'Imperi va
escollir aquesta llenca de terra per crear-hi
ciutats (Baetulo, Iluro), fer-hi passar rutes
com la Via Augusta i establir-hi centres de
producció i de comerç. Les vil·les romanes,
de les quals s'han trobat restes pràcticament
a tots els pobles, van ser les precursores
dels masos i les explotacions agràries que
van portar el progrés fi ns a la meitat del
segle XX. En algunes platges hi van crear
drassanes i bases per a la navegació. Teià
i el Masnou en són dos exemples encara
ben vius avui.
A banda i banda de la riera que, convertida
després en camí, s'enfi la suau fi ns al
coll de Clau, Teià respira encara avui, tot i
l'inevitable creixement urbanístic, un cert i
agradable ambient pagès. Masos com cal
Nadal, cal Senyorcinto, cal Barrera (on va
néixer el biòleg Jacint Barrera i Arenas) o
cal Monac, alguns encara amb portalades
dovellades, torres de guaita o ferms murs
amb contraforts, mostren un passat esplendorós
de treball i progrés en harmonia
amb la terra. Sens dubte, el millor passeig
per Teià és el que, enllaçant un mas amb
l'altre, us porti des de la creu de terme, a
can Llauradó (aviat biblioteca municipal),
fi ns a can Lladó o ca l'Uriach, sense deixar
de passar pel bell carrer de les escales, i
encara acostar-se després fi ns al Sagrat Cor,
una copia del cèlebre Crist de Corcobado
de Rio de Janeiro exòticament enclavada
al vessant sud de la muntanya.
Però Teià no vol oblidar qui és i d'on
ve i, tant aquests masos, com els de can
Godó, fi nca dels comtes on no fa tants anys
encara es venia vinagre, can Wertheim, can
Bru, can Pol (casa feudal dels senyors de
Teià) o can Padellàs i can Torrents, són
part viva del patrimoni urbà de la vila des
dels segles XVI-XVIII, quan es van construir la
majoria; i símbols insubstituïbles sense les
quals no s'explica ni la història ni la realitat
actual del poble.
Teià no arriba als sis mil habitants. Les
noves promocions d'habitatges, a tocar
del Masnou, garantiran la conservació
del centre històric, presidit per l'església
dedicada a Sant Martí, bastida en estil
goticorenaixentista l'any 1574 pel mestre
d'obres Antoni Mateu.
És clar que ni el poble que va aixecar
l'actual temple, ni el que hi anirà a viure
els pròxims anys, estaven en el pensament
del comte Borrell quan, l'any 965, va cedir en testament la parròquia a la catedral de
Barcelona; aquest va ser el moment fundacional
de la vila. Però la vida d'una persona
només és sospir, i de la Vil·la Taliano a la
urbanització Sant Berger o les pistes que
el club de tennis Barcelona té al poble, hi
ha mil cinquanta anys d'història.
L'any 1505 el Masnou era un barri format
per quatre o cinc masos; tres segles
després, el 1825, desaparegut el perill
corsari, el raval de mar es va independitzar
de Teià. Des de l'any 1817 tenia parròquia
pròpia i l'any 1840 encara va créixer més
en incorporar-se-li el barri Alella de Mar.
La situació esglaonada de la vila vella, en
un tossal enfront del mar, defi nia la seva
irrenunciable vocació marinera.
La platja del poble, en fort pendent i d'aigües
profundes, va ser una extraordinària
drassana natural, i va empènyer decididament
als seus veïns a buscar al mar el seu
progrés econòmic. A meitat del segle XIX, els
tres mestres d'aixa construïen bergantins i
pollacres d'entre 50 i 300 tones, però el que
va popularitzar la gent de mar del Masnou
va ser l'escola de nàutica inaugurada el
1860 i que nou anys després va passar a
ser escola universitària fi ns al 1881, que
va tancar. Per aquella època una tercera
part dels habitants de la vila eren mariners:
73 patrons, 377 pilots i 468 mariners. Però l'augment del calat dels vaixells i el creixement
del port de Barcelona van anar desplaçant
l'estiba cap a la ciutat. El Masnou va sollicitar
llavors del govern la construcció d'un
port i, en no ser-li concedit, es va revoltar,
renunciant al títol de vila i deixant de fer-hi
mercat. Avui el port del Masnou, construït
als anys setanta i ampliat més recentment,
no és només un dels centres de navegació
esportiva més importants del país, bressol
de nombrosos campions de vela, sinó el
principal símbol del poble i un dels indrets
de passejada obligada. A l'horabaixa, amb
el sol rogenc amagant-se darrera el dic i la
música que fa la brisa acaronant els pals
majors dels velers i llur cordam, descobrireu
com la tradició marinera del Masnou dóna
a la vila una personalitat única i sanament
envejable pels pobles veïns.
Aquesta manera de ser s'escampa, lògicament,
pels carrers del nucli antic, tan
desconeguts per molts com suggeridors.
Des de la plaça de la Llibertat, on hi havia
una torre de guaita, busqueu la petita plaça
Bertran, presidida per ca l'Indià, les escales
que pugen cap a Sant Francesc d'Assís
i les del Rector Pineda fi ns a l'església
de Sant Pere, obra del masnoví Miguel
Garriga, acabada pel fi ll i el nét. Amareuvos
de brisa marina a la balconada de la
plaça, un impressionant mirador damunt el
centre històric; no deixeu de contemplar
la Casa Benèfi ca, obra de Gaietà Buïgas,
autor del monument a Colom, i perdeu-vos
després per les raconades i escales de
carrers com Roig, Sant Pau, Santa Anna
o Sant Josep. Tot és a mà, com els petits
jardins de les cases de poble del carrer
Sant Pere o el carrer de Lluís Millet on, fi ll
d'un capità, va néixer el 1867 el fundador
de l'Orfeó Català.
Després torneu a la carretera i busqueu el
Masnou més cosmopolita del Casino i el seu
majestuós teatre, de l'edifi ci vuitcentista de
l'Ajuntament, obra també de Miguel Garriga,
del centenari estanc amb un taulell fet amb
caixes de puros vinguts d'Amèrica o de la
casa neoàrab, obra de Pere Andreu, que
acull ara la Casa de Cultura.
El Masnou no s'acaba mai, i quan sembla
que sou al fi nal, és que heu arribat a Ocata,
un barri amb personalitat pròpia des de la
seva fundació, deguda a uns pescadors
de Leucata que s'hi van establir, i d'aquí va
venir el nom. Avui Ocata és un confortable
barri residencial, amb llocs tan interessants com la plaça d'Ocata, on hi ha el mercat vell
i l'antiga Mina, ara un museu. En aquesta
plaça va morir sobtadament el dirigent de
CiU Ramon Trias Fargas quan pronunciava
un míting. Malgrat aquest trist record, però,
Ocata és un indret tranquil, una mica metàfora
d'aquell Maresme benestant d'abans
de la Guerra. Cap al nord queden encara
les naus de ca n'Humet, edifi ci modernista
de Francesc Guàrdia que va allotjar una
impremta propietat d'Eduard Domènech
i Muntaner, i els espectaculars jardins de
can Caramar, però aquesta és una vila que
va ja molt més enllà del tossal on va néixer
el Masnou dels mariners.
-