Adrián Villalba és un investigador mataroní que ha assolit un lloc destacat en el camp de la bioètica a escala internacional. Resident a París des de fa anys, Villalba ha estat reconegut per segona vegada amb el prestigiós Premi de Bioètica de la Fundació Grífols, un guardó que posa en valor la seva contribució al debat global sobre les implicacions ètiques de l’ADN sintètic. Aquesta tecnologia revolucionària permet construir genomes humans des de zero, sense material biològic preexistent, obrint portes a grans avenços però també a qüestions morals i socials complexes. El seu treball, fruit d’una col·laboració internacional amb investigadores d’Oslo i Lund, aborda temes inexplorats com la privacitat genètica, la reproducció i els nous conceptes de parentalitat, situant-lo com una figura clau per entendre els reptes de la ciència contemporània.
Villalba, que ja havia publicat un primer llibre de divulgació científica i prepara un segon volum, destaca la importància de regular tecnologies com l’ADN sintètic per garantir-ne un ús responsable. En aquest context, defensa la necessitat de normatives clares per evitar riscos socials, com la manipulació genètica o la creació de vincles artificials, i per aprofitar-ne els beneficis, com la personalització mèdica o la lluita contra malalties.
Ben bé a què et dediques?
Jo soc científic, faig recerca i visc a París fent investigació en biologia humana, en desenvolupament embrionari. Nosaltres estudiem a partir d’avortaments voluntaris que es donen a la ciència, amb els seus teixits explorem les cèl·lules que donen insulina al pàncrees. Aquestes cèl·lules només es formen en un període de la nostra vida, quan som a l’úter de la nostra mare és a dir que un nadó neix amb el mateix nombre de productores d’insulina amb les que morirà. Nosaltres intentem imitar aquest procés per produir al laboratori aquestes cèl·lules i aixi es pugui trasplantar a pacients amb diabetis. Podem dir que intentem imitar a la natura per aconseguir el que només es produeix en embrions.
Com va la investigació?
Nosaltres som un consorci de cinc universitats d’unes cinquanta persones i la idea és que el 2025 tinguem ja les nostres cèl·lules i les puguem enviar a l’EMA perquè ens avaluï si ho podem aplicar a trasplantaments o no.
Això és l’ADN sintètic?
L’ADN sintètic ja s’ha utilitzat en bacteris i microorganismes i algun dia es podria utilitzar en humans. L’ADN és un conjunt de molècules que tenim a dins de les nostres cèl·lules i que ens fa tenir característiques diferents. Quan ens reproduïm, passem la meitat de cromosomes als nostres fills, que tenen l’altra meitat de la nostra parella i per tant es transmet generacionalment de forma parcial. Per això els fills ens assemblem als avis. El que nosaltres sabem fer ara és construir ADN. Això en humans encara s’ha fet de forma molt mínima però a nivell de bacteris per exemple s’està intentat dissenyar un bacteri que compensi el canvi climàtic, per exemple.
Es pot decidir com serà un nadó?
És un camp per córrer molt ampli on encara no hi som però hem de contemplar en l’àmbit de la reproducció assistida. Per exemple, si jo sé que jo tinc una malaltia tipus diabetis i al·lèrgies i no vull que ho hereti el meu fill… amb ADN sintètic en un futur es podrien canviar aquests elements. Nosaltres volem estudiar tot això de manera teòrica: és ètic o no és ètic, això? Hi ha molt de debat en això, pels usos que pot tenir. En positiu o en negatiu.
Els nadons de disseny...
És un terme que a vegades s’ha utilitzat malament però el que realment seria revolucionari seria crear de zero, definir les característiques genètiques d’un bebè. Però crec que és important sempre tenir totes les implicacions presents. Aquest és un tema perillós perquè a Europa no, però a la Xina o als Estats Units tenen una cultura de la recerca molt diferent. El que jo sempre dic és que cal tenir present els límits ètics d’aquest camp, cal consciència. A la Xina hi va haver un cas de dues nenes ‘de disseny’ però no ens consta el seguiment. En tot aquest àmbit la reflexió ètica és clau perquè si jo faig els meus fills genètics de zero i tu no, potser d’entrada ja hi ha una desigualtat, cal veure on posem la línia.
Qui defineix els límits ètics?
És un camp d’Unió Europea, en el nostre cas. El segle XXI és el segle de la ciència però després hi ha governants que no s’informen ni compten amb aquesta pel seu exercici. No prendre decisions científicament informades costa vides com hem vist amb la Dana a València. Cal que administracions competents s’hi posin perquè àmbits com els nadons de disseny ja són pràcticament aquí i cal decidir què està per sobre i què per sota de la línia. No és futur, és present.
Com és un dia a dia a París?
Arribo al laboratori a les nou del matí i llavors ens arriben els avortaments. Treballem just davant de l’Hospital. Fem disseccions, cadascú de la seva especialitat. Jo treballo el pàncrees i depèn del tipus d’experiment o fem disgregació o microscopia en 3D. Seguim les cèl·lules que busquem, experimentem. De nou a cinc cada dia manipulem les textures, les estudiem. És una feina força rutinària, molt paulatina i trigues molt a tenir resultats. No tenim moments ‘eureka!’. Vas acumulant dades i vas fent feina passa a passa.
Ets investigació i divulgador.
Massa vegades els científics sembla que estiguem tancats en una torre d’ivori i això és problemàtic. Si l’any que ve l’EMA ens diu que podem trasplantar pacients amb la nostres cèl·lules voldrà dir que podrem trasplantar a diabètics i que estiguin un any sense necessitar insulina. Per tant, pot ser un benefici directe per la gent del carrer, pel que cal explicar bé què fem i per què ho fem. Soc un ferm partidari de democratitzar la ciència: no hem de reflexionar només els científics sobre un tema com els nadons de disseny, cal involucrar-hi tothom. Per mi unir la part científica i la part del carrer és necessari i cal abordar debats i reflexions.
Quins altres avenços pot protagonitzar la biomedicina?
Les malalties metabòliques són la veritable pandèmia d’aquest segle: hi ha 600 milions de persones amb diabetis, comptant tipus 1 i tipus 2 i per això en parlem tant. Però també hi ha per exemple tot el referent a les cèl·lules mare que poden permetre actuar en lesions medul·lars i que persones paraplègiques recuperin moviment. I amb la intel·ligència artificial podem treballar les proteïnes per a millorar els fàrmacs, estan sortint medicines amb qüestió de mesos que haurien tardat 20 anys.
T’agradaria tenir càrrecs de responsabilitat?
No. No em veig ni en la denominada diplomàcia científica. A mi la recerca m’encanta i em genera adrenalina. Quan hi ha comprovacions, petits progressos, satisfà molt. Nosaltres sempre hem ofert el nostre coneixement als governants i polítics: les reflexions i articles són oberts i a disposició de tothom. El meu exercici és una responsabilitat, tinc un deute social amb la societat: si França i Europa em paguen la recerca jo els he d’oferir coneixement i posar informació sobre la taula per a les decisions que siguin oportunes.
Mantens el vincle amb Mataró?
Jo no vaig marxar a París voluntàriament. El problema era el nivell i el sistema de recerca d’aquí i que una estada a l’estranger et dona molts punts. Escullo París per estar a una hora i mitja en avió de Mataró i sempre procuro venir cada pocs mesos. A nivell de família i personal jo vull tornar aquí, espero que més aviat que tard. Aquí no puc tenir la feina i el sou que tinc a París. Això passa a molta gent. Jo vull tornar a Mataró, m’agrada molt.
Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp
- Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
- Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta