Antonio Vergara: 'L’LHC ens obrirà el camí a nous camps del coneixement’

Antonio Vergara (Mataró, 1976), doctor en enginyeria nuclear per l’UPC, treballa des de l’any 1999 al Laboratori Europeu de Física de Partícules de Ginebra, més conegut com a CERN. Ell és un dels responsables de la posada en marxa del Gran Col·lisionador d’Hadrons (LHC), l’accelerador de partícules més gran del món, i de dirigir-ne les seves operacions. Tot i que una averia impedirà que no funcioni en plenes condicions fins a la propera primavera, l’LHC ha fet córrer rius de tinta per la capacitat que se li pressuposa de treure l'entrellat als grans misteris de la física. Una màquina que ha de permetre conèixer l’origen de l’univers i la seva evolució i obrir el camí a nous camps del coneixement. Un projecte apassionant que, com destaca l’enginyer mataroní, “senzillament no es pot comparar amb res”.

Com vas involucrar-te en un projecte com aquest?
Mentre estudiava, vaig llegir un llibre de Leon Lederman titulat La Partícula Divina, que parlava dels acceleradors de partícules, dels misteris per resoldre de la física i del projecte LHC. Em vaig enamorar d’aquest camp i vaig decidir especialitzar-me en enginyeria nuclear. Un dels meus professors de l’UPC, i ara molt bon amic meu, Francisco Calviño, em va animar a sol·licitar plaça per fer el projecte final de carrera al CERN. Vaig ser escollit i me’n vaig anar a Ginebra amb 21 anyets. I aquí segueixo.

S’han invertit més de 10.000 milions d’euros en el col·lisionador. Tants diners per a aconseguir què, concretament?
Hi ha molts objectius, però bàsicament volem conèixer millor el món en què vivim, saber de què està fet l’univers, com funciona, com es va crear i com evolucionarà en el futur. El més interessant d’aquest projecte és que ens obrirà el camí cap a nous camps del coneixement i ens permetrà distingir quines de les teories que ara tan sols entenem com a possibilitats són pura especulació i quines són reals. A més, el projecte ens ha obligat a portar la tecnologia existent fins al límit, i fins i tot crear-ne de nova. Un dels invents que ens fa sentir més orgullosos és el desenvolupament de la World Wide Web.

Es va crear al CERN?
Molts es pensen que es va inventar als EEUU, però en realitat el van desenvolupar els nostres informàtics. Però els nois de Silicon Valley van saber fer-se rics amb l’invent mentre nosaltres seguíem jugant a fer xocar partícules.

Ara teniu l’oportunitat de fer-vos rics traient l’entrellat dels secrets més indesxifrables de la física...
Tenim tres fronts oberts en el camp de la física moderna: l’origen de la matèria (per què les coses tenen massa); on es troba tota la matèria que sabem que existeix a l’univers però no la veiem (la famosa matèria fosca); i el més apassionant de tots: la incoherència entre la mecànica quàntica i la relativitat general.

Què les separa?
Són les dues grans teories físiques i funcionen perfectament en els seus camps respectius, però entre elles es contradiuen. Els físics han desenvolupat la teoria nova que les harmonitza, la Teoria de les Supercordes, segons la qual totes les partícules en realitat són petites vibracions en el buit. Si és certa, tindria conseqüències espectaculars, ja que la teoria avala que l’univers en el que vivim no té tres dimensions, sinó 10. Els nostres sentits no poden veure les altres set, però sembla que el nostre cervell sí que és capaç de descobrir-les gràcies a les matemàtiques. L’LHC hauria de poder demostrar tot això i moltes altres coses que serien conseqüència d’aquesta teoria.

Per què es volen reproduir les condicions físiques del Big Bang a través de la col·lisió de partícules?
Les teories fantàstiques que pretenem descobrir involucren un seguit de partícules que tan sols van existir en els primers instants posteriors del Big Bang. Després, l’univers es va refredar i només van romandre les partícules que coneixem avui en dia, els electrons i els quarks. Quan creem aquests “mini big bangs”, si les nostres teories són certes, aquestes partícules seran “vistes” pels nostres detectors.

Una de les prioritats de l’LHC és visualitzar el Bosó de Higgs, la partícula elemental a la qual s’atribueix l’origen de la massa.
Per entendre el concepte de Bosó de Higgs o “partícula divina”, hem de pensar que el buit més absolut, despullat de qualsevol element, vibra, no s’està quiet. A aquesta vibració se l’anomena Camp de Higgs i és inherent a la realitat. Les partícules “s’enganxen” a aquest buit. En funció de com ho facin, adquireixen més o menys massa. Per exemple, els quarks són molt pesats perquè aquest buit els frena; en canvi els fotons (les partícules de llum) es desplacen per ell sense problemes, per això no tenen massa. Si aconseguim generar unes condicions d’energia i temperatura similars a les que es van produir durant el Big Bang, aquest buit absolut es materialitzarà i es convertirà en una partícula: el Bosó de Higgs. De la mateixa manera que l’aire, quan es comprimeix, es converteix en gotes d’aigua, quan comprimim el buit es converteix en el Bosó de Higgs.

Llegeix la segona part de l'entrevista.