Què significa per a vostè haver rebut la Creu de Sant Jordi?
Una gran emoció. Diria que mai s’havia lliurat la Creu de Sant Jordi a un publicista. La rebo tant per la meva carrera professional com per la contribució al món de l’art. Per tant, em sento doblement feliç.
Es tracta d’un reconeixement a tota una trajectòria. Quan mira enrere per fer balanç, què hi veu?
En primer lloc, veig 70 anys. Són molts, però han passat rapidíssim. Sembla que fa quatre dies que deixava l’escola, coneixia la Carmen, ens casàvem, teníem fills i començava en el món de la publicitat.
Deuen haver passat tan ràpid perquè els ha viscut molt intensament.
Einstein tenia una explicació molt senzilla sobre la relativitat del pas del temps. Si et passes una hora rebent cops de puny, aquesta hora es fa eterna, però si estàs el mateix temps assegut en un banc amb una noia molt maca i de molt bona conversa, transcorre en un segon. A mi la vida m’ha passat en un segon. He gaudit de la feina que volia tenir, de la dona que mai hauria somniat que fos tan meravellosa, de quatre fills dels quals em sento orgullós.
De quina faceta se sent més orgullós, de la de publicista o la de col·leccionista d’art?
Les dues estan entrelligades, però per descomptat estic més content de la de publicista, perquè ha estat la meva professió. L’art ha estat la meva gran afició, però en ordre d’importància està per darrere de la meva família i de la feina.
Què li ha aportat l'art a la seva carrera com a publicista?
L’art ha estat un enriquiment professional. En el camp de la publicitat, sóc el que es coneix com un ‘redactor’, aporto les idees i els conceptes. I per això sempre he sentit una gran admiració vers els directors d’art -encarregats de la part visual- per la seva capacitat de plasmar en imatge el concepte que jo havia creat. Aquesta admiració, per extensió, també la tinc vers els pintors i escultors.
La passió per l’art ha d’haver estat una gran font de satisfaccions
Sí, però també he patit molt amb l’art. Sempre hem anat justíssims per poder comprar les obres que tenim, des de la primera que vam adquirir, d’Àngel Jové, que ens va costar 11.000 pessetes. Recordo l’esforç que hem fet per a tots i cada un dels quadres, i també aquells que finalment se’ns van escapar. Avui em sento artísticament realitzat, des de la més absoluta modèstia. Jo no sóc la baronessa Thyssen, hi ha col·leccions millors, però aquesta és la nostra, la que hem pogut realitzar, i de la que em sento molt orgullós.
Quin balanç fa d’aquests primers temps d’activitat al Museu?
Extraordinari. La crítica ha estat boníssima, i entre el públic hi ha molta gent que surt satisfeta de veure aquests quadres tan moderns en un edifici de Gaudí tan bonic. La combinació de nau gaudí i art contemporani deixa tothom bocabadat. La nau és preciosa, crec que la col·lecció també, però les dues, juntes, es potencien.
Aquest mes de maig s’inaugura una nova exposició
Serà la segona dedicada als anys 70, i estarà protagonitzada per artistes que vaig tractar personalment, amb qui em sento molt identificat. Molts dels quadres que s’exhibiran vaig veure com els pintaven o els preparaven per a alguna exposició. Crec que la mostra agradarà molt, ja que la majoria de peces son figuratives, encara que plenament contemporànies.
Tornant a la seva trajectòria com a publicista, quin eslògan proposaria perquè el país recuperés la confiança i trobés un camí de sortida a la crisi?
Als meus clients no els proposava un eslògan, sinó que després d’escoltar-los amb tota l’atenció, els oferia una estratègia per millorar la seva situació. Jo no venia anuncis, venia solucions. En el cas de Catalunya, què és el que faria jo? Tenim més d’un milió d’aturats, professionals que saben fer la seva feina però que estan desmotivats i deprimits. Crearia una empresa pública que donés feina a la majoria d’ells, que poguessin fer el treball que saben fer. Els jardiners que arreglin els nostres parcs i jardins, els pintors que pintin les façanes de les ciutats, els comerciants que ajudin als botiguers que encara tenen el seu establiment obert... Pagant-los una mica més que la prestació de l’atur que ja reben, així que no seria molt costós. Hem de convertir els problemes en oportunitat. Amb un milió de persones més treballant avui, Catalunya surt de la crisi. És una idea creativa, alguns diran que extravagants, però sovint són aquestes les idees que acaben funcionant. Per dir “no hi ha res a fer”, doncs no cal fer aquesta entrevista. Als meus clients no els ho deia mai.
Fem aquesta entrevista el dia que Josep Guardiola anuncia el seu adéu al Barça. Era la seva mà dreta l’any 2003, quan va optar a les eleccions a la presidència del club.
A la meva candidatura hi anava l’Evarist Murtra, que era molt amic de Guardiola. Va ser ell qui em va animar a anar-lo a veure, tot i que jo a en Pep no el coneixia llavors. Ens vam trobar en un restaurant a Roma, i vam passar-nos sis hores parlant. Em va explicar tot el que ell faria si guanyàvem les eleccions. Als debats electorals m’acusaven de no entendre-hi de futbol perquè amb mi venia gent com Guardiola que no tenia cap experiència. “Potser de futbol no hi entenc, però de persones sí, i amb Guardiola no m’equivoco”, els vaig dir. No vam guanyar, però anys més tard, quan Joan Laporta el va anar a buscar, Guardiola va salvar-li la vida fent tot el que tenia pensat fer quan anava amb nosaltres. Em sento orgullós d’haver confiat en ell, és una de les persones més intel·ligents que he conegut.
-