Nascut a L’Hospitalet de Llobregat però resident a Mataró des de l’any 1989, el filòleg i professor d’institut Pere Mayans és actualment el responsable del Servei d’Immersió i Ús de la Llengua del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya. Ha escrit dotzenes d’articles sobre la realitat sociolingüística dels Països Catalans i ha publicat llibres com ‘Redescobrim l’Alguer’ o, fa ben pocs mesos, una edició crítica de l’obra completa del poeta Antoni Canu.
Se li gira feina, amb les sentències del Tribunal Suprem...
Les sentències es refereixen a tres casos molt concrets. Parlant amb la direcció d’aquests centres caldrà estudiar com es vehiculen. Si globalment no va més enllà tot quedarà en una anècdota, però ha obert la incògnita sobre futures sentències, i sobretot una de ben important, que és la que ha d’emetre el Constitucional sobre la Llei d’Educació de Catalunya. Aquesta sentència sí que pot marcar molt, i si va en la mateixa línia que les del Suprem aleshores ens podem començar a preocupar pel model lingüístic del sistema educatiu.
Un model que, segons vostè, és un èxit?
La immersió el que cerca és l’equitat, és a dir, la igualtat d’oportunitats, que tots els alumnes quan acaben el 4t d’ESO coneguin les dues llengües oficials... Si el barem és aquest, està clar que en alguns contextos si alguna llengua no saben els alumnes és el català, no pas el castellà. Globalment sí és un èxit, perquè el conjunt de la població coneix les dues llengües, i sense la immersió no hagués estat possible. Tots els estudis demostren que els alumnes catalans tenen el mateix nivell de castellà que els de la resta de l’Estat.
La immersió es deu haver hagut d’anar adaptant als canvis de la societat...
El conseller Maragall va fer un encàrrec molt clar de potenciar la immersió i d’adaptar-la a les necessitats actuals. L’any 80 els nens eren catalanoparlants o castellanoparlants, i ara hi ha 200 llengües diferents a les aules... S’ha fet un gran esforç en aquest sentit, amb hores de formació a més de 4.000 mestres, un gran canvi en els recursos didàctics, i també ha estat important l’aparició de les noves tecnologies. La immersió simplement es pot definir com l’ensenyament/aprenentatge de segones llengües. No és ni un invent d’aquí ni una cosa rara, sinó que s’aplica a tot el món, i cada vegada més pel fenomen de la immigració que es dóna arreu.
I per què doncs tants atacs des de determinats sectors a la immersió que es practica a Catalunya?
Perquè ven políticament. Però la població, en general, no cau en aquestes provocacions, és més intel·ligent del que es pensen, i ja veu que els seus fills aprenen tant castellà com català.
Entén els pares que han acudit al Suprem?
Estem parlant de tres casos d’entre més d’un milió de famílies. Entendre es pot entendre tot, però ni molt menys ho comparteixo. Aquestes persones viuen aquí com podrien viure a qualsevol altre lloc del món, sense cap voluntat d’integrar-se, de conèixer on viuen, ni d’admetre el que democràticament per amplíssimes majories s’ha votat. La immersió no és fruit d’un partit ni d’un govern, sinó un acord de país que es va votar l’any 1983 amb tan sols dos vots en contra, amb l’objectiu d’equilibrar la situació de les dues llengües oficials. Caldria tornar a explicar a les famílies el perquè de la immersió. Als anys 80 s’explicava, i els pares ho entenien; deien orgullosos: “Mis hijos están aprendiendo lo que nosotros no pudimos aprender”. S’ha de tornar a explicar i explicar bé perquè, com es pot comprovar, és fàcilment manipulable.
Sense la immersió, el català estaria molt pitjor de com està ara?
L’any 83 els nostres representants polítics van tenir molt clar que o feien del català la primera llengua en quatre àmbits, o el català no tenia cap mena de futur. Perquè per a que una llengua oficial sigui realment oficial hi ha d’haver àmbits d’ús en què sigui la primera llengua o llengua preferent. Un àmbit va ser la toponímia, un altre l’administració (amb el dret de tots els ciutadans a rebre la informació en castellà, que l’han tingut sempre), un altre àmbit el català com a llengua vehicular en l’ensenyament, i finalment la llengua dels mitjans de comunicació públics. Sempre defineixo el català com la primera llengua de les que estan a la segona divisió; a pesar d’aquests quatre àmbits i que s’han fet avenços, el català no és ni necessari ni imprescindible per viure a Catalunya, cosa que no passa en molts països europeus amb llengües amb molts menys parlants que la nostra.
Quan se surt d’aquests àmbits, com en el cas de la Llei del Cinema o la Llei d’Acollida, cap als tribunals falta gent!
Quan es fa alguna passa per tal d’equiparar el català amb l’espanyol, aquells que no han guanyat democràticament ho porten als tribunals, que acaben decidint pel conjunt de la població. Això em sembla que és el més preocupant i el que més cou.
-