columna santes

Dins l'ascensor Tinc un amic, en Julià, que sempre que puja en un ascensor resa per no trobar-s'hi ningú. És l'exemple clàssic de situació incòmoda: dues persones, dos metres quadrats, dos minuts. El més habitual és que es deixi vèncer per la tensió i enceti alguna conversa intranscendent: “avui fa bon temps”, “aquest any el Barça no està fi” o “cada cop fan els edificis més alts”. I així, pràcticament tot l'any. Però a la que acaben les escoles, el dia s'allarga, apreta la calor, ens entra aquell pessigolleig a l'estómac perquè ja falta poc i comptem els dies que queden perquè arribin, els temes són molt més variats. Que si el cartell d'aquest any és fantàstic o és horrorós, que si han de sortir tots els gegants de la ciutat o els protagonistes són la Família Robafaves, que si no hi ha prou actes fins tard a la nit o el que hauríem de fer és anar a dormir més aviat, que si el Cruïlla de Cultures hauria d'acabar abans que comencessin o l'important és que el programa faci patxoca, que si comencen el dia 25 amb la Crida o el divendres abans de l'actuació castellera, que si acaben sent només la festa major del centre o ja estan prou obertes a tota la ciutat, que si aquest regidor de Cultura m'agrada o era millor l'anterior, que si haurien de caure en cap de setmana perquè hi pogués venir tothom o els dies són els que són i no cal donar-hi més voltes, etc. Les Santes (i els dies previs) és quan, encara que quedéssim atrapats en un ascensor, no faria falta que parléssim del temps. Per cert, ja només queden catorze (per als uns) o dinou (per als altres) dies. Si s'ha de retallar: “Cruïlla” en lloc de “Cruïlla de Cultures” Treure “acaben les escoles” Treure “el dia s'allarga”