En Maragall va arribar al plató de TV3 inflat i cridaner, després del míting de Cornellà. Encara li ressonava als timpans el discurs oxigenat, valent, de Juan Carlos Rodríguez Ibarra. El president extremeny li havia donat alguns bons titulars. Com el del "nacionalisme barat" de Pujol i Aznar que "es retroalimenta". Fins i tot va recórrer (inconscientment?) a Lluís Llach, per dir que ara és l'hora d'arrencar l'estaca. Però en Pasqual va a la seva, ja ho sabem. De fet, va ser l'únic candidat prou temerari per convocar un acte públic dues hores abans del debat. No sembla idea dels seus assessors. I a l'hora de la veritat, li va pesar el PSOE.
Només començar, va treure l'escombra. Ell venia a parlar del futur, no del passat. Potser esperava que amb això n'hi hauria prou. Però en Mas sap bé que ha d'atacar el flanc de la desconfiança i l'espanyolitat: quan vostès tenien majoria absoluta tallaven les ales a Catalunya, feia la cançó. I en Carod i en Piqué també se la sabien. En Maragall se l'escoltava amb cara de badoc. Per aquí m'entra, per aquí em surt. Però quan en Mas va treure el tema Bono, va veure's obligat a dir alguna cosa. Ni que fos: "Passo de respondre".
Tampoc va voler insinuar-se a en Josep Lluís, a diferència del que va fer l'Artur: "Crec que podem fer coses junts de cara al futur". En Pasqual, en canvi, va anar directe a l'amenaça: "L'únic que em preocupa és que es tornin a trobar CiU i ERC, i bloquegin un canvi". Però la núvia els fa gruar. I els dos pretendents s'irriten, cada vegada més.
On més còmode el vaig trobar és en el discurs social. Aquest guió sí que se'l sap. L'ha estat repetint míting rere míting, des de fa una setmana. El problema és que ell necessita temps per esplaiar-se, no té la rèplica fulgurant d'un Carod o fins i tot d'un Mas. Les interrupcions del rival i la moderadora li aixafaven la guitarra.
Al discurset final, va parlar d'"il·lusió". Llàstima que, com en Piqué, evités mirar els espectadors als ulls. En fi: seguint la tònica de la campanya, molta roba bruta i cap cop d'efecte (de moment, tots han vingut de fora: Orejas, Bonos i Letizias). Encara queda una setmana per a l'esperança.
