Dayna Kurtz: 'Quan sóc a Europa em sento molt més lliure'

Dayna Kurtz arriba al capvespre a la sala Privat de Mataró cansada pel llarg viatge des de Madrid, on tot just la nit anterior havia ofert un concert amb totes les entrades esgotades. La capital del Maresme és a punt d'acollir la presentació en exclusiva a Catalunya del nou disc de la cantant de Nova Jersey, Another Black Feather, un tractat de folk, blues i jazz on la seva profunda veu és l'absoluta protagonista. Després d'una prova de so de tant sols 10 minuts, avantatges de tocar amb l'única companyia de la seva guitarra, i de què li serveixin un generós bourbon amb gel, Kurtz ja és apunt per atendre a Capgros.com.

Te'n vas anar a un indret perdut enmig del desert d'Arizona per escriure les cançons del nou àlbum.
Sí, necessitava marxar ben lluny de casa, deixar enrera les responsabilitats diàries per poder concentrar-me i treballar en el material del disc. El desert és un lloc fantàstic per a la creació, se't fa molt estrany com a humà ser allà, la fatalitat és a prop teu, mai t'abandona la sensació de què podries morir... et fa sentir molt vulnerable, i això és idoni per escriure bones cançons.

I va ser una experiència fructífera?
El desert em va servir sobre tot per ordenar i donar forma a totes les idees que tenia en ment, sense distraccions ni ningú al voltant. Va ser molt inspirador, de fet mai en la meva vida havia escrit tantes cançons en tant poc temps.

Buscaves solitud i vulnerabilitat. Creus que un artista s'ha de sentir torbat, infeliç d'alguna manera, per crear obres de més valor?
És cert que quan t'han trencat el cor és molt més fàcil escriure cançons, surten a raig. En canvi, tinc amics escriptors i músics que segueixen sent uns grans creadors a pesar de gaudir de matrimonis d'una felicitat arquetípica, de pel·lícula. Tom Waits, per exemple, i mira que sembla torturat! [riu]. Reconec després de casar-me, fa tres anys, em vaig passar molts mesos sense escriure noves cançons, em sentia estúpidament feliç i no volia que això afectés les meves composicions. Però clar, em vaig veure obligada a treure'm aquests temors de sobre, i per això em vaig dedicar a estudiar tots aquests autors que et comentava, feliços en l'amor i no obstant creadors excepcionals. De fet, estic convençuda de què ara soc molt millor compositora que quan em van trencar el cor. Així que no vaig marxar al desert per sentir-me infeliç, sinó perquè necessitava temps per a mi mateixa. Les relacions de parella te'n roben molt, de temps!

Another Black Feather està dedicat a Nova Orleans.
Es la meva ciutat preferida, un lloc captivador, des de que el trepitges per primer cop notes que no té sentit ser enlloc més que allà. De fet, fa anys em vaig plantejar traslladar-m'hi a viure, però per aquella època vaig tenir un accident de cotxe que em va deixar postrada varis mesos en una cadira de rodes. I quan em recuperava vaig conèixer el meu actual marit, una persona molt arrelada a Nova York, així que vaig acabar abandonant la idea de mudar-m'hi.

Veure els efectes de l'huracà Katrina deuria ser una experiència terrible.
Per mi va ser pitjor que l'11-S, i això que el dia que van caure les torres jo era a Nova York. Mai vaig tenir la sensació de què Nova York moriria a causa de l'atemptat; el Katrina, en canvi, es va endur la ciutat que havia conegut i estimat. Tots els amics músics que hi tenia han marxat a Memphis o a San Francisco. Estic convençuda de què Nova Orleans mai tornarà a ser el mateix que abans del desastre.

Què en penses de les acusacions de racisme al govern nordamericà pel tracte que va donar a la població de Nova Orleans, de majoria afroamericana, després de la catàstrofe?
El què penso és que a George W. Bush simplement no li importa gens la gent que no té diners. Només li interessen els propietaris de petroli i atreure els vots dels fonamentalistes cristians.

Creus que se't valora més a Europa que no a Estats Units?
I tant. I no em molesta pas, a mi em fa feliç que hi hagi interès per la meva música, sigui on sigui. De fet, hi ha una gran tradició de músics nordamericans, sobre tot de blues i de jazz, més respectats al vell continent que no a Estats Units.

Però és estrany, perquè la teva música és 100% nordamericana.
Sí, però també és difícil de classificar, sobre tot pels meus compatriotes, que son molt cap quadrats! [riu]. Els meus àlbums poden estar a qualsevol secció de les botigues de discos perquè bec de moltes fonts; a mi mateixa em costa definir la música que faig i, de fet, tampoc en tinc cap ganes. Les emissores d'americana (estil que engloba les músiques d'arrel dels EEUU) no em punxen gairebé mai, no sono prou country. Aquí sou molt menys conservadors en aquest sentit. Per això quan soc a Europa em sento molt més lliure.

Els teus àlbums d'estudi són tant sols una excusa per recopilar material i sortir de gira?
Aquesta era la meva rutina en anys anteriors, trobar motius per sortir de nou a la carretera i poder tocar en directe. Però cada cop m'agrada més treballar a l'estudi; de fet, m'agradaria produir a altres músics, crec que seria una de les poques feines que em farien feliç, més enllà dels concerts i d'enregistrar cançons.

Tot i que els teus discos tenen cada cop uns arranjaments més rics, en directe segueixes tocant en solitari.
És el què he fet gairebé tota la meva vida, de fet no tens altra manera de donar-te a conèixer que agafar la teva guitarra i anar d'un club a un altre, nit rera nit. Mai m'he sentit a gust amb les rutines d'una banda, és un repte molt més gran perquè cada concert és diferent, depens dels demés, hi ha dies bons i dies dolents...A més, tots aquests nois pudents a la furgoneta, no si us plau! [riu].

Ara que es parla força de tu, has pensat en un salt a la fama, com el de la teva amiga Norah Jones?
No crec que jo sigui d'aquesta mena d'artistes que acaben gaudint del fervor de les masses, ni tampoc en tinc gaires ganes. L'èxit que ha aconseguit la Norah és gairebé surrealista, no crec que ningú es pugui sentir còmode en una situació com aquesta; de fet, ella mateixa és la primera interessada en què es calmin les aigües. La gent encara compra els meus discos i assisteix als meus concerts per recomanació dels seus amics, i a mi ja em va bé seguir movent-me en aquests nivells.

Llegeix la crítica del concert