Des de dalt del coll de la Conreria
es veu clarament que la idea
que corre d'un temps ençà
de situar Tiana i Montgat a la
subcomarca del Barcelonès
Nord, és una falsedat que només respon
vés a saber a quina estranya voluntat. Per
això decideixo començar aquest viatge a
través de la pell i l'ànima del Maresme just
aquí, envoltat de pins, amb la cartoixa de
Montalegre als peus, un suau entapissat de
vinyes que s'escampen fi ns als turons de
Montgat i amb el mar retallant-se, calitjós, a
l'horitzó.
No hi ha imatge més definitòria de
la comarca que aquesta, i no hi ha colors
que tenyeixin amb més propietat aquesta
terra que el verd de la serralada litoral i el
blau de la Mediterrània. Al sud, els pujols
esllangueixen fi ns al Besòs i la plana de
Barcelona, i els colors es dilueixen amb els
ocres i grisos metropolitans; tot plegat un
altre país clarament diferent del que dibuixen
aquestes contrades maresmenques.
La carretera que ve de Sant Fost té
l'aire indefi nidament obac d'aquesta part
del Vallès; però així que arribem al coll i
canviem de vessant, alcem una mica la
mirada i, renoi, quin canvi més sobtat! Ara
sí que som allà on anàvem.
La cartoixa està datada de meitats del
segle XIII, i a les pinedes que l'envolten s'hi
van refugiar els resistents a les ordres del
general Manso durant la Guerra del Francès.
Per al nombrós trànsit que puja i baixa per
aquesta carretera això és una anècdota,
és clar; als conductors els preocupa més
saber si es farà o no el túnel que els evitarà
saltar la serralada. Què en quedarà de
la clausura amb una via ràpida a tocar?,
què en serà de les pinedes i les vinyes,
moltes d'elles noves, que s'enfi len fi ns al
turó d'en Galceran a 486 metres? D'això
no en tindrem justa dimensió fi ns que un
altre viatger prengui consciència del que
representa sentimentalment aquesta terra
i decideixi emprendre la ruta de nou per
veure què en queda de tot plegat.
A hores d'ara, però, l'entrada a Tiana encara
té un punt de romàntic que evoca un
passat esplendorós de pagesia pròspera
gràcies al vi, l'oli, la fruita, les garrofes o
les verdures, però sense apartar-nos del
present residencial, i burgès, que comença a
tenir presència a partir de fi nals del XIX amb
l'arribada del tren i la creació, empesa per
Joan Garí l'any 1916, del tramvia per unir la vila amb l'estació. Des del revolt on hi
ha el trencall que mena a l'escola i la zona
esportiva, la mirada del viatger no veu més
que el cementiri envoltat de vinyes i horts
i presidit per la primera església romànica
del poble, de l'any 1200. Aquí un s'adona
que aquestes terres, des d'aquí fi ns a la
Tordera, deuen tota la seva personalitat
als romans. D'ells són els conreus, els camins,
els pous, el culte als morts, la vida
residencial i fi ns i tot l'estiueig en les seves
múltiples formes.
Tiana és un poble que respecta el que li
ha dictat la història. Crescuda per l'empenta
popular a còpia de bastir noves parròquies
que certifi caven la voluntat d'arrelar-se a la
terra, la vila continua essent avui, amb més
de sis mil habitants, aquella casa, aquell
hort i aquell jardí que van crear els romans i
que la dibuixant i narradora Lola Anglada va
saber convertir en literatura. La que va ser
residència de la dibuixant i artista des de
la postguerra fi ns a la seva mort l'any 1984
és encara un racó ineludible per a qui es
vulgui aproximar a la personalitat pausada,
però voluntariosa, del poble que la va fer
fi lla adoptiva. Al jardí de la casa, avui públic,
dos conjunts escultòrics reprodueixen els
personatges infantils i familiars que van poblar
les pàgines de l'escriptora. Així mateix és
la Tiana d'avui en dia, un poble que aposta
pel seu futur creixent mesuradament, però
també una vila que sap que conservar el seu
passat és una bona inversió per a l'avenir.
Amb aquesta dualitat el passeig pel poble
està ple de sorpreses. Des d'un exemplar
de l'antic tramvia convertit en monument,
però destruït pels salvatges habituals dels
quals no es deslliura ningú, fi ns a algun racó
encara presidit per una fi guera, una bassa,
algunes fi gues de moro i el blau omnipresent
a l'horitzó. Això, és clar, contrasta amb els xalets i edifi cis d'apartaments nous que dibuixen
l'sky line modern del poble, tot i que
la presència d'antigues viles noucentistes
d'estiueig, de l'edifi ci del casino, o dels
ma sos que acullen els cellers Parxet i J.
Mestre, deixen ben clara la voluntat noble,
culta, rica, endreçada i feliç del poble. El
punt més baix de Tiana és només a 46
metres sobre el nivell del mar; allà comença
Montgat, que, com molts pobles del litoral,
és un poble jove, un cadell gairebé. L'any
1933 l'antic Montgat dels pescadors i la
zona industrial que creixia a les Mallorquines
ja tenia parròquia, cementiri, escola,
estafeta de correus, festa major, mals de
cap propis i havia ultrapassat els dos mil habitants.
Així, assumint la realitat sense
traumes, Montgat es va convertir en municipi
independent.
Baixant per la carretera a penes un semàfor
indica al viatger el pas d'un poble a l'altre.
En aquest punt deixo la ruta i m'endinso
pels carrers del municipi. La capriciosa
orografi a de turons i fondals, els diversos
nuclis de població i la partió del terme per la
carretera i l'autopista, fan de Montgat (més
de nou mil habitants) una vila complicada
de recórrer i conèixer.
Però si un poble del Maresme cal començar-
lo pel començament és Montgat; o
sigui que busqueu el turó foradat pel túnel
del tren i coronat de fi gues de moro i sereu
en un altre dels portals de la comarca. És
clar que la plana que resta a les espatlles
també és Montgat, i tant. Allà on hi havia
hagut durant molts anys la tètrica fàbrica del
lleixiu Conejo hi ha ara un barri de dignes
edifi cis amb unes balconades que s'aboquen
al mar que fan enveja. Us asseguro que no
us faria res de viure-hi. A més, la renovada
estació i la platja guanyada a la fàbrica fan
del lloc un atractiu pol residencial.
Però a mi el que m'encanta de Montgat
és el barri de pescadors. Els estrets carrerons
que s'apleguen entre la carretera i el
mar, amb l'església entre humils cases que
encara respiren salabror, i la torre de guaita de ca l'Alzina, tenen l'enyorança d'una època
que es resisteix a desaparèixer; per això la
subhasta perviu i assorteix de peix fresc
restaurants com El Mirall, situat al carrer del
Mar. Aquí no hi ha carta; als fogons mana
el que les barques treuen del mar. És un
indret extraordinari per acabar la ruta, un lloc
calm on gaudir del gran plaer dels sentits,
un bon exemple del que anirem trobant al
llarg de tota la comarca. A l'hora de pair,
un passeig per l'antic barri d'estiuejants de
Montsolís, amb les seves cases acolorides,
em transporta a un temps en què no hi havia
estiueigs com els del Maresme.
-