-

Xavier Amat

Del ‘cortijo’ al Tió

Per a molts avis que van haver d'emigrar, el Nadal d'avui poc té a veure amb el dels hiverns de quan eren menuts.

L’Alfonso Nievas i la Isabel Jurado s’ho passen la mar de bé cada 24 de desembre a la nit veient la cara il·lusionada de les seves nétes quan piquen amb un bastó un tronc que, de manera màgica i excepcionalment aquell dia, caga regals per a tota la família. Els dos avis ben poc coneixien aquesta tradició catalana quan tenien l’edat que ara tenen les seves nétes presents en la nostra trobada d’avui, 9 anys la Claudia i 5 anys la Berta; aleshores ells vivien a Bujalance, província de Còrdova, el municipi que els havia vist néixer. “Els primers dos o tres anys d’arribar a Mataró ens reuníem molts dels que havíem vingut d’aquelles terres i celebràvem les festes com ho fèiem allí, en que el moment més important era la ‘Nochevieja’, cantant moltes nadales amb una ampolla d’anís que rascàvem com a instrument”, explica l’Alfonso. “Quan vam tenir fills, aleshores les celebracions ja van començar a ser més recollides, i ens vam anar integrant als costums catalans”, afegeix la Isabel. “Es podria dir que vam fer una barreja dels dos llocs, perquè vam seguir celebrant molt el 24 de desembre a la nit, però també vam començar a tenir en compte Sant Esteve; em va agradar molt això que el dia després de Nadal també fos festiu!”, exclama l’Alfonso.

Volem saber més coses d’aquells Nadals a Bujalance. “Jo vivia en un ‘cortijo’, que ve a ser com una masia, bastant allunyat del poble. Per tant, no ens era fàcil anar a la Missa del Gall ni a d’altres celebracions que potser es feien al casc urbà. Els familiars ens reuníem al ‘cortijo’ i allí menjàvem i cantàvem fins tard. El fred era molt intens, però eren uns dies molt bonics”, diu l’avi. La seva esposa recorda haver sortit més de petita: “Jo sí que havia anat a la Missa del Gall, que per cert durava més que ara, i al sortir menjàvem xocolata, i ens n’anàvem de festa amb algun adult”. Les nadales també eren presents a la família de la Isabel: “Ens fabricàvem els instruments a casa, com la simbomba, que la fèiem amb alguna pell de la matança. I gaudia molt amb els pessebres, que eren monumentals, podien ocupar tot el menjador. És una imatge que tinc molt gravada”, confessa la Isabel, a qui, d’altra banda, no és que li sobressin gaires hores per a celebracions en aquelles dates, ja que els hiverns els passava “recollint les olives. L’escola tancava ben bé un mes i mig, i no pas per fer vacances sinó perquè fins i tot la mestra havia d’anar al camp a l’època de la collita”.

Les joguines i els Reis
No cal fer cap gran enquesta per posar la mà al foc afirmant que el dia de Reis és, per a la immensa majoria dels infants, el més esperat de tot el cicle nadalenc, si no el matí més desitjat de tot l’any. La Claudia encara recorda la il·lusió que li va produir aquest passat 6 de gener obrir un dels paquets i veure que els Mags d’Orient li havien deixat els regals de la High School Musical que havia demanat. Tant ella com la seva cosina Berta ja van donant voltes al cap pensant què escriure en la carta d’enguany, però encara no ho tenen del tot clar. “Nosaltres enviàvem la carta per correus, no venien els missatgers al poble a recollir-les”, explica l’Alfonso Nievas, que, ara, cap any no es vol perdre acompanyar les nétes quan van a lliurar la carta. “A casa una vegada hi va venir també el Pare Noël, i em va portar uns PlayMobil”, diu la Berta. “Sí que coneixíem el personatge del Pare Noël de jovenets, però a les famílies no se’ls va ocórrer mai de fer-lo venir, ja prou feina tenien amb els Reis”, recorda l’avi, que tot i així ell es considera un afortunat: “El meu padrí era un senyor força adinerat, i per Reis sempre queien bons regals. El meu preferit va ser un gran cotxe teledirigit”. Tot i aquesta bona estrella de l’Alfonso, tant ell com la Isabel creuen que “clarament, les joguines és una de les coses que més ha canviat des dels Nadals de quan nosaltres érem petits, tant pel que fa a la quantitat que se’n regalen com per com han evolucionat”. Això, és clar, amb el permís d’altres tradicions trencadores que sembla que es van imposant entre la canalla, com la que ens explica la Claudia referent a la nit de Cap d’Any: “Com que no m’agrada el raïm, prefereixo menjar Lacasitos”. Aneu a saber si d’aquí a uns anys en comptes de brindar amb cava ho faran amb xocolata desfeta.

Etiquetes: