L’hockey herba professional, sortir de festa i les noies. Les tres aficions que Litus Ballbé va tenir i va explotar durant la seva joventut. Poc podia pensar que amb 28 anys ho deixaria tot per dedicar-se a transmetre el missatge cristià a Mataró, com un dels mossèns de l’església de Santa Maria. “Després que una noia em deixés, la meva mare em va dir que no trobaria la dona de la meva vida a les 6 del matí, borratxo perdut i ballant sobre la barra; va ser quan em vaig plantejar canviar una vida massa desordenada”, explica Ballbé, egarenc de naixement i mataroní d’adopció.
Aquest jove de 31 anys tenia un dia a dia com el de qualsevol altre. Va despuntar a l’Atlètic Terrassa (el Barça de l’hockey herba) i va formar-se a les categories inferiors del club egarenc fins a donar el salt al primer equip, encara en edat juvenil. Allà va guanyar vuit lligues, va ser sots-campió d’Europa dues vegades i tenia com a objectiu jugar els JJOO de Pequin amb Espanya. Jugador de sang calenta i llengua llarga dins del camp, aficionat a sortir de festa amb els amics (“sobretot quan ens ho prohibien perquè teníem un partit important”) i amb parelles que no duraven més d’una setmana. Tot això amb una particularitat: “cada diumenge anava a missa, encara que fos ressacós o havent dormit una hora”. Ballbé, creient “a la meva manera”, no fallava cap diumenge, inclús quan viatjaven a altres països.
Seria en alguns viatges a Medjugorje (Bòsnia), on molts asseguren que s’apareix la Verge, quan el jove i exitós jugador d’hockey herba va començar a notar que li faltava alguna cosa que l’omplís. Els dubtes sobre què fer el van fer renunciar a jugar als Jocs Olímpics i també a la professió que volia exercir, la de periodista de guerra. Malgrat tenir l’esport com una prioritat (“encara avui vaig a jugar partits de futbol amb els amics quan tinc una estona i quan no puc més, surto a córrer per Mataró”), mica en mica va veure que la seva veritable vocació era la de l’església. Destinat a Santa Maria des de fa un any i mig, Ballbé té clar que el seu futur estarà lligat a viure “una experiència lluny d’aquí”, com per exemple fer de missioner.
Com es passa d’un futur esportiu brillant a la sotana?
Quan va morir la meva àvia vaig tenir la sensació que a la vida hi havia alguna cosa més que festa, ties i hockey. Mica en mica anava centrant-me després d’una joventut boja, i durant la preparació per participar als JJOO de Pequín vaig començar a tenir la sensació que no em sentia ple. Comptava amb una oferta d’un equip alemany: casa, cotxe i un sou, però no era el que buscava. Alguna cosa no anava bé i vaig anar a parlar amb un mossèn de confiança.
Què et va dir?
Era un home d’uns 65 anys i m’agradava, perquè fumava i podíem parlar prenent una copa. Em va recomanar que anés a Medjugorje (la meva família tenia previst tornar-hi aquell estiu) i veiés si Déu m’estava demanant alguna cosa. Sóc creient, però dubto que Déu vulgui res de mi, li vaig dir.
Vas rebre alguna senyal divina a Bòsnia?
Providència, casualitat, cadascú li diu com vol. El fet és que allà algunes persones em van parlar de fer el seminari o fer-me mossèn, cosa que em molestava que suggerissin. El guia del grup de viatge, quan ens acomiadàvem, em va dir que tenia un “problema al cor” i que ho havia de parlar amb un mossèn. Eren molts ‘inputs’.
Tot això a un any dels Jocs Olímpics de Pequin.
Sí. La gent més propera em va dir que m’esperés un any, que jugués els Jocs i després ja veuríem. Però jo sentia que havia de treure’m el neguit. Jo estava convençut que provaria això del seminari i que ho deixaria.
Què van dir els teus amics i companys d’equip?
No vaig tenir valor d’explicar-ho cara a cara i els vaig enviar un correu electrònic. La seva resposta em va alegrar molt, d’ànims i respecte. Vaig emportar-me el meu millor amic a sopar per explicar-li amb calma i em va fer tres preguntes: ‘si passa una noia maca, la seguiràs mirant?’ Sí, li vaig dir; ‘podràs prendre alguna copa amb nosaltres?’ Ja ho estàvem fent allà mateix; i l’última: ‘si trobes l’amor de la teva vida, ho deixaries?’ Sí, vaig respondre. Em va dir que, llavors, no tenia res més a afegir.
A tot això, què va passar amb l’equip d’Alemanya?
Ah, en el seu moment els vaig enviar un missatge explicant que ho deixava per aquests motius i que no acceptaria l’oferta. Van flipar, devien pensar que aquest tio estava xal·lat. Tenia un company allà jugant-hi i em va explicar que no entenien res.
Quin va ser el següent pas?
Vaig anar a Pamplona a una acadèmia de teologia, ja que la idea del seminari em feia pànic. Un any més tard, però, vaig tornar a Barcelona: em van donar l’opció de fer el seminari i compaginar-ho jugant amb l’Atlètic Terrassa.
Ja vas poder amb tot a la vegada?
Va ser molt dur de compaginar per horaris, però sóc molt competitiu i necessito l’esport per viure. Al seminari vam arribar a un acord any rere any, excepte els dos últims on havia de centrar-me en acabar la meva formació.
Però quedava molt poc pels Jocs de Londres...
Sí, i tenia opcions d’anar-hi. Vaig demanar explicar la situació i em va sorprendre la resposta: em van dir que agafés una excedència, competís i després em centrés en el seminari. Vaig complir el somni de jugar uns Jocs Olímpics, on vam quedar sisens. Després encara vaig competir un curs més a un equip de Bèlgica.
Vas dubtar en tornar o no al seminari?
Lògicament. També és veritat que durant aquell any d’excedència vaig veure l’esport d’una altra manera, més enllà del fet competitiu. Vaig pensar perquè no dedicar-me a promocionar l’esport des d’una vessant de cohesió social, educar en l’esport. Però vaig tornar al seminari i el vaig acabar. Em van destinar a la parròquia de Santa Maria fa un any i mig com a diaca [casar, batejar i fer funerals]. El passat mes de maig em van fer mossèn.
I què fas a Mataró?
Ajudo en temes de comunicació al Bisbat de Barcelona [va acabar la carrera de periodisme a distància], fem reforços escolars amb nanos, catequesi, reunions amb gent que es vol casar, pregàries... De tot.
I l’esport?
Els dimecres vaig a jugar a futbol al Laietana. Els dilluns que puc m’escapo a una lliga nocturna a Barcelona i quan estic agobiat, surto a córrer. L’única limitació que tinc és horària, poder-ho encaixar tot.