Els dies clars d'hivern, quan l'atmosfera
és més neta, des del turó d'en Cirer es pot veure la
silueta de la mallorquina serra
de Tramuntana; potser un dels
espectacles naturals més desconeguts dels
molts de la la muntanya maresmenca.
Concentrats en l'esforç de la pujada, els
ciclistes hi passen sense fi xar-s'hi, i els caminants
prefereixen més les espesses zones
boscanes de pi pinyoner que exposar-se
al vent o la solana del vesant de marina
de la serra. L'entapissat verd s'escampa
als peus del caminant davallant per llevant
fi ns a Cabrils i cap a Cabrera per ponent.
En un extrem, el turó coronat pel castell de
Burriac deixa guaitar la plana de Mataró.
Enfront, el turó de Montcabrer (un gegant
vist des de la nacional II), coronat per la creu
i les antenes, és el vèrtex separador dels
vessants cabrilenc i cabrerenc de la catifa
verda. I al fons, el blau, el color omnipresent
en la mirada sobre el Maresme.
Només una pedrera antiga trenca l'harmonia
de la contemplació. D'aquest rocam
en van sortir, polits i tallats, els sòcols de
l'estació de França de Barcelona.
D'aquí dalt estant Cabrils és un nucli
menut envoltat de xalets arrenglerats en
carrers que segueixen les formes capricioses
dels turons. L'autopista, una ratlla grisa i
lluent, és la frontera. Per contra, arrupit sota
Burriac, Cabrera, amb urbanitzacions més
antigues i integrades al nucli urbà, sembla
més poble, més poca cosa.
Quan poc ho és tot
Baixar a Cabrils des d'aquí és tan senzill
com buscar els carrers de la urbanització
la Llobera i deixar-se portar fi ns a la plaça
de l'església. Durant el trajecte potser us
adonareu que sou a la urbanització can
Cabot, o a can Tolrà, o... No patiu que no
us perdreu. Avall, que fa baixada!, i arribareu
al centre de la vila.
Un cop aquí potser us farà l'efecte que,
amb un cop d'ull al voltant, ja heu vist tot
el que cal veure: la parròquia de la Santa
Creu, aixecada al segle XVIII, restaurada al XIX,
refet el campanar que es va enfonsar l'any
1915 i destruïda per dins durant la Guerra;
l'edifi ci de les antigues escoles Tolrà, ara
llar de jubilats, i para de comptar; però no.
Lliureu-vos al vagar lent pels carrers estrets
i silents i descobrireu que, on sembla que
no hi ha res, hi és tot. Mestre J. Jambert,
cal Sastret, Santa Filomena, la Màquina
d'en Mas, la Ferreria, Emília Carles o Lluís
Colmenar són noms de carrers i passatges
que us mostraran, fent tombs, el que és
realment la vila.
Al passatge de la font Sagrera descobrireu
el doll del mateix nom que brolla directament
de la terra. És un indret típic, però avui en
dia d'aigua se'n veu ben poca, per això
és més fàcil trobar gent a la terrassa de
la Concòrdia. La societat va néixer l'any
1891 com una mútua, però avui els 600
socis es dediquen al teatre, el cant coral
o el ciclisme. El bar és un dels llocs més coneguts de Cabrils, sobretot a l'hora del
vermut. A tocar, l'antiga fàbrica és el centre
cívic i la biblioteca.
Si baixeu a la riera heu d'escollir: amunt o
avall. Amunt anireu a Can Barba, el camp
d'esports, el popular restaurant cal Gras o
podeu enfi lar-vos de nou fi ns a la serralada
per una carretereta asfaltada que mena a
la residència de la Mútua Metallúrgica;
així veureu el pont de les Heures, bastit el
1927 pel marquès de can Tolrà.
Si tombeu avall, passareu per can Tosca
i per l'escola l'Olivera i, una mica més avall,
trobareu el trencall que mena al barri de
Sant Crist (originàriament sant Cristòfol),
presidit per la capella preromànica del mateix
nom i envoltada de masos notables com
can Vives, can Vehil o ca l'Amat, ambdues
amb imponents torres de defensa.
El lloc de Cabrils s'esmenta ja el 1037
com a jurisdicció del castell de Vilassar,
tot i que no va ser municipi independent
fi ns al 1820.
Una antiga capital
Al segle IV aC la Laietània era un vast
territori iber que anava del Garraf al delta
de la Tordera i del mar a la serralada prelitoral.
La capital era el poblat de Burriac,
una incipient urbs d'entre 7 i 10 hectàrees
de superfície, amb muralles i trama de carrers,
situada al terme de Cabrera i al peu
del turó del mateix nom. Al poder polític
se li afegia l'econòmic, ja que la ciutat
controlava les collites de blat del Vallès.
Per les restes trobades a can Ros o a can
Rodon de l'Hort se sap del molt rica que
era la Cabrera ibera.
Però la prosperitat va acabar després
de la segona guerra púnica (218-107
aC) quan, derrotada Cartago, Roma va
controlar els territoris ibers. Burriac es va
revoltar l'any 197 contra els ocupants, però
el cònsol Cató va dominar els insurrectes i
la capital va perdre tot el poder econòmic i
la infl uència política. La imponent torre de
defensa bastida al segle III als Dos Pins és desmuntada i les necròpolis abandonades.
Roma trasllada el centre polític i residencial
a la vall plana i fèrtil. Apareixen nuclis agraris
a can Modolell, can Bertomeu o can Català.
Les troballes posteriors de les termes de
a ca l'Arnau, can Benet o de can Rodon
de l'Hort indiquen clarament que Cabrera
també va ser centre administratiu on van
viure funcionaris, governador i recaptadors.
Al segle I aC la ciutat va decaure en
fundar-se Iluro.
El santuari de can Modolell, que va dedicar
el culte a Mitra, demostra però que la vall
va continuar poblada fi ns als darrers dies
de l'imperi. Al segle XI, la construcció del
castell de Burriac o de sant Vicenç va dotar
al territori d'una administració feudal fi ns
al segle XIII, quan Ferran II la va considerar
part de Barcelona, cosa que tècnicament
volia dir autonomia municipal.
La Cabrera moderna no viu aliena al seu
passat, al contrari, el mostra orgullosa i
malda per recuperar-lo i fer, de la seva interpretació
històrica, la base de l'avenir. Per
això el passeig pel poble és majoritàriament
arqueològic. El descobriment del poblat
ibèric l'any 1881, el de les villes a can
Bertomeu, Modolell, Benet o Català, el de
les termes de ca l'Arnau, les més antigues
de la Península, o el recent i espectacular
de la villa de can Rodon, marquen el creixement
del municipi.
Cabrera ha canviat molt, diu algú que
encara recorda que, al carrer Sant Joan
on va néixer, hi havia telèfons i un forn ja
desapareguts; però és precisament en el
decurs d'aquesta transformació quan el
poble s'ha trobat a si mateix.
El nou poble crescut al Pla de l'Avellà
conviu amb conreus i fi nques com l'Horta
Vinyals o la Vilaplana; els moderns xalets
de les urbanitzacions s'harmonitzen amb
els antics i bellíssims masos de Santa
Elena d'Agell. I amb el nou i el vell Cabrera,
construeixen el futur.
El Castell de Burriach