La Garrotxa, que acull el millor exponent de paisatge volcànic de la península Ibèrica, a més d'una quarantena de cons volcànics i més de 20 colades de laves basàltiques, té molts altres atractius. La seva orografia, el sòl i el clima proporcionen una variada vegetació, sovint exuberant, amb alzinars, rouredes i fagedes d'excepcional valor paisatgístic. La recomanació que us fem en aquesta ocasió és una ruta pels aiguamolls de la Moixina i el Parc Nou, un jardí botànic de flora autòctona que representa una bona mostra de la vegetació que ocupava les valls d'Olot antigament. El recorregut ens portarà cap als paratges de la Moixina on anirem descobrint els encants d'un dels indrets més emblemàtics dels voltants d'Olot.
Arribarem a Olot per la carretera N-260 i agafarem la primera entrada, la d’Olot Est (les Tries). En arribar a la primera rotonda, girarem a mà esquerra i seguirem el vial Sant Jordi, que franqueja la ciutat, fins a trobar la indicació a mà esquerra que ens dirigeix a la Moixina.
És sens dubte un dels indrets més plàcids per al visitant. Declarat reserva natural d’interès geobotànic i posseïdor d’un encís transmès en multitud de poemes i pintures, els aiguamolls (o aiguamoixos) de la Deu i de la Moixina esdevenen un paisatge de vegetació humida, amb roure pènol, pollancres i salzes rodejats de fonts, que conviu amb una gran varietat d’espècies animals.
Un fet curiós és que en aquest paratge habita un centre de reproducció de cranc de riu autòcton, una espècie, d'altra banda, en perill d’extinció.
Es tracta d’una àrea de protecció especial del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa sempre amarada d’aigua, reducte d’un antic llac que omplia la plana olotina i que es va assecar per l’efluvi de la lava del volcà Croscat. La poca profunditat del nivell de les aigües freàtiques fa que quan plou molt l’aigua embassi els conreus.
Aquest paratge d’espectacular bellesa inclou dues de les fonts més conegudes d’Olot: la font de la Deu i la font de la Moixina. Des del segle XIX els aiguamoixos de la Moixina han estat el model indiscutible dels pintors de l’Escola de Paisatgisme d’Olot.
L’escriptor Joan Santamaria va deixar constància a Visions de Catalunya que "Jo no he vist al món una meravella de terra tan perfecta, una beutat tan sadolla de repòs, un dibuix tan clar i tan simple, un pa de verds tan purs i diversos i un riure tan celest com el que fa aquesta ratxosa, graonada de camps i sembradures, de pollancredes i coromines, de reguerons i camins que s’esbandien enllà d’enllà de la ratlla grisa del Fluvià".
Harmonia, bellesa, frescor, calma, puresa... Aquests són alguns dels molts adjectius que podrien descriure aquest esplèndid racó natural, tan ple de virtuts per aquell que la recorre i, embadalit, resta a contemplar-la.
-