L'aïllament ferroviari de l'estat espanyol amb Europa, per culpa de la diferència en l'ample de via, podria tenir el seu origen en una decisió presa durant la construcció del primer ferrocarril de la península, que l'any 1848 va cobrir el trajecte entre Barcelona i Mataró. Segons un estudi del Cercle Històric Miquel Biada, aquell ferrocarril es va projectar i es va començar a construir amb l'ample estàndard europeu (1,44 metres), però segons documentació de l'època el govern central va "imposar" el que ara es coneix com l'ample ibèric (1,67 metres).
Quan al segle XIX es va començar a construir la primera línia de ferrocarril entre Barcelona i Mataró, l'ample de via escollit era l'estàndard que llavors, i encara ara, s'estenia a la resta d'Europa. Les vies ja s'havien col·locat entre la plaça de toros de Barcelona -on hi havia la primera parada- i l'entorn del riu Besòs. Però va ser llavors quan el projecte es va haver de modificar.
L'historiador i investigador del Cercle Històric Miquel Biada Xavier Nubiola explica que va ser una decisió del govern central, assessorat per un enginyer de l'època, Juan Subercase, que va defensar en un informe la necessitat de fer les vies més amples. Esgrimia motius tècnics erronis, que asseguraven equivocadament que trens més grossos tindrien més potència.
"Obsessió malaltissa"
Segons Nubiola, però, el més greu va ser que Subercase es va "inventar" el fet que a la resta d'Europa s'estiguessin substituent les vies d'ample estàndard, per l'amplada ibèrica. "Tenia una obsessió malaltissa", assegura Nubiola. "L'important era poder-nos connectar uns països amb altres per evitar l'aïllament ferroviari i no hi havia cap raó tècnica que justifiques canviar l'amplada de via", afegeix.
