És un no parar. Els camions de recollida d’escombraries entren i surten, sense aturador. Uns 250 al dia, carregats fins als topes de les deixalles recollides dels contenidors grisos, de rebuig, de la pràctica totalitat dels municipis del Maresme i del Vallès Oriental. És la brossa generada per prop d’un milió d’habitants. Descarreguen tots els residus en varies piles, que es van buidant progressivament quan unes enormes grues (els “pops”, com les anomenen els operaris) descendeixen des de desenes de metres d’alçada per endur-s’ho tot, sense distinció. De tan grans que són, poden transportar fins a dues tones d’escombraries a cada grapada. Les depositen en diverses cintes transportadores, on comença tot el procés de triatge. O de revalorització, com n’hi diuen en aquest lloc. Són els dominis del Consorci de Tractament de Residus Sòlids Urbans del Maresme, al polígon de Les Hortes de Mataró.
La planta, que data de 1985 i que va ser totalment remodelada l’any 2010, és un autèntic monstre, i converteix Mataró en el punt de referència per a la gestió dels residus de dues de les comarques més poblades i industrioses de Catalunya. Cada any rep unes 225.000 tones d’escombraries procedents d’arreu del Maresme i del Vallès Oriental. La seva gestió, a càrrec d’un consorci públic presidit per l’alcalde de Mataró, està externalitzada a una UTE (Unió Temporal d’Empreses) formada per algunes de les firmes més poderoses de l’Estat en aquest sector. Dóna feina a més d’un centenar de treballadors, i la seva activitat és incessant. També és un focus de polèmica: quan es produeixen episodis de pudors a Mataró, força freqüents, tothom mira cap al sector de llevant, i en culpa les xemeneies fumejants de la planta. El mateix fum que molta gent es mira amb recel perquè tem que vagi a vessar de micropartícules molt nocives per a la salut dels veïns dels entorns, malgrat que des del consorci esgrimeixin tota mena de documents i proves que ho neguen.
La gestió dels residus, amb la presència d’aquesta planta en el seu terme municipal, s’ha convertit en un tema cabdal a Mataró. No és casualitat que la ciutat aculli Recuwaste, el congrés més important d’aquest àmbit a l’Estat espanyol (la propera edició té lloc el 8 i 9 d’octubre al TecnoCampus). És hora de saber com es gestiona tot plegat.
Tractar, revaloritzar, reciclar, incinerar
Què s’hi fa, al Consorci? Molts mataronins coneixen la planta com “la incineradora”, denominació amb la qual se sobreentén que tota la brossa que s’hi porta allà es redueix a cendra. Així era fins als anys 80, quan els abocadors o la incineració eren l’única sortida per als residus que generaven ciutats i pobles. El seu nom oficial, Centre Integral de Revalorització de Residus, denota que l’activitat que s’hi realitza és força més complexa que la purament incendiària.
La clau està en el concepte “revaloritzar”. Al centre hi arriba el contingut dels contenidors de rebuig (o “resta”)) de més de 60 municipis del Maresme i el Vallès Oriental. Tota la matèria que la gent ha llançat a la brossa perquè ja no en feia ús, es torna a posar en valor (en la mesura del possible). I això que vol dir? Que s’intenta reparofitar, a partir de dues vies: el reciclatge o la creació d’energia. En el primer cas, les instal·lacions mataronines no són en si mateixes una planta de reciclatge, sinó que és el lloc on es destria tot allò aprofitable de la fracció resta. Tot està enfocat en trobar aquells residus barrejats que encara contenen materials recuperables (plàstic, paper, metall, orgànica), i que han estat llançats al contenidor gris enlloc de ser reciclats d’origen.
La incineració tan sols és una petita part de tot el procés, que es basa en la revalorització dels residus
Per aconseguir-ho s’empren diferents tecnologies, com ara la basada en imants per poder extreure els metalls, o la centrifugació de cara a atrapar els envasos plàstics. El triatge a mà, a càrrec de desenes de treballadors, és una part important d’aquest procés. A banda, també hi ha una línia de tractament de residus voluminosos (sofàs, mobiliari, etc.). El Consorci també rep els camions que transporten el contingut dels contenidors de plàstic i envasos, però en aquest cas no s’hi fa cap tractament: només es compacten i són traslladats per vehicles de gran tonatge a la planta de reciclatge d’aquest material, que es troba al Vallès.
La brossa es converteix en energia
El material que no es pot reciclar d’una o altar manera, es transforma en energia. Un procés que es realitza a través de diversos mètodes. La combustió del rebuif produeix un vapor que s’envia a una turbina on es produeix energia elèctrica. Una part del vapor va a parar al Tub verd, la xarxa urbana de distribució de calor i fred mitjançant la circulació d’aigua. Del procés de biometanització s’obté el biogàs, un gas de síntesi que s’envia a dos motors de cogeneració per produir energia elèctrica i tèrmica. Més enllà d’això, el centre també produeix energia solar, gràcies als centenars de plaques instal·lades al seu sostre, que el converteix en la instal·lació d’aquest tipus més gran del Maresme.
La brossa que s’acaba cremant serveix per generar energia elèctrica i tèrmica, i la planta també crea biogàs
Els episodis de pudors
Si fa pudor, la culpa és de la incineradora, sempre. Una idea fixada en el cap de molts mataronins. És igual que el procés d’incineració, que ni molt menys és l’únic que es realitza a la planta, sigui precisament el que no fa pudor. Tampoc es té en compte que al costat del centre de valorització de residus hi ha la planta depuradora d’aigües residuals, que tracta les aigües fecals abans de llançar-la al mar i que, evidentment, no fa olor a roses.
Tothom culpa la planta dels episodis de pudors, però aquests també poden ser causats per la depuradora d’aigu
A inicis d’aquest estiu els episodis de pudor a la ciutat es van agreujar, i de nou tothom va mirar cap a la planta de tractament de residus. Des del Consorci van reconèixer que durant dos dies de juny es van avariar dues portes automàtiques que donen accés als camions de la brossa a la fossa on es diposita els residus dels contenidors de rebuig. Aquesta va ser una probable via d’escapament de les males olors. Però quan es va arreglar aquest problema, les pudors van persistir i des de llavors el Consorci ha negat ser-ne el causant.
Un perill per a la salut?
Les emissions atmosfèriques del centre també han estat objecte de polèmica durant molts anys a la ciutat. A la reunió oberta als veïns celebrada al juliol per analitzar el problema de les males olors, diversos assistents van alçar la veu per posar de manifest les seves sospites sobre els vincles entre les partícules que emet el centre en els processos d’incineració i malalties com el càncer o afectacions respiratòries. Els responsables del centre, però, asseguren que compleix tots els requeriments legals fixats per les Administracions competents. Les emissions es mesuren de forma contínua i exhaustiva, i un laboratori aliè homologat fa el control diari de les immissions (aire ambiental) en dues estacions de control situades prop de la planta.
Des de l'any 1995 i fins l'actualitat s’han realitzat a la incineradora de Mataró set fases de l’estudi de monitorització biològica de dioxines, metalls pesants i altres elements, elaborades per la Unitat de Recerca del Consorci Sanitari del Maresme. La VI i darrera fase de l'estudi va incorporar també controls en llet materna de dones de Mataró. Els resultats dels diferents grups de població estudiats (exposats, controls i treballadors de la incineradora) mostren, segons expliquen des del Consorci, que no hi ha cap relació entre les concentracions de contaminants i la proximitat a la incineradora.