“Qui és Joan Safont?”. La primera resposta, amb un “això de parlar de mi en tercera persona se’m fa pretensiós, cosa que només fan Cèsar i Joan Gaspart”, promet. El mes de gener va fer 30 anys aquest escriptor, periodista, guionista, llicenciat en dret i ex-advocat que també llegeix i fa altres coses, entre elles un doctorat. Un mataroní que té constantment un peu a la història, al periodisme i a la recerca. Ha participat en el guió de documentals reconeguts recentment com “Somiar un País, construir un somni” sobre la Mancomunitat –estrenat fa escasses dues setmanes a TV3- o “Pujol/Catalunya. El Consell de Guerra”.
Safont sempre ha estat relacionat amb el món de les lletres, però la seva elecció professional inicial, estudiar dret, anava més enllà d’una simple vocació. “Em vaig deixar portar per allò que et deien que era una carrera amb oportunitats i sortides, seguretat laboral... vaig ser massa pragmàtic per tenir 18 anys”, explica. Safont exerciria breument d’advocat, però entre que va veure que no podia tenir temps per fer altres coses, com llegir i escriure, i un problema de salut que li recomanava canviar el ritme de vida, va decidir començar de zero. “La justícia va perdre molt poc amb mi”, considera. Qui en va sortir guanyant va ser el periodisme.
Després d’haver col·laborat des de feia temps i de manera amateur al Full de Mataró –la llavor de la revista Valors on també hi escriu- ,a la revista Òmnium i al Matí Digital (aquí també hi segueix), va decidir fer un màster de periodisme on va conèixer el periodista i exdirector de TV3 Enric Canals, amb qui col·labora a la seva productora Òptim TV. Una mica d’aquí i una mica d’allà, com pertoca al periodista del Segle XXI: “estem a una professió inestable, i s’ha de saber conviure amb això”.
Safont pertany a una generació gairebé única, que en aquests 30 anys ha sigut prou jove per “créixer i fer-se gran amb Internet”, però haver viscut també “el món vell” on només existia la premsa escrita, televisió i ràdio. “No hem arribat a la clàssica redacció multitudinària, amb conyac, fum de tabac, etc.”, descriu amb un punt nostàlgic sobre allò que se sap, però no s’ha viscut. Les noves tecnologies, primer Internet i després les xarxes socials –on n’és usuari actiu- no considera que siguin un problema per la professió. El periodisme, creu, continua “viu perquè sempre hi ha històries per explicar i per llegir”, i la clau està en la manera d’explicar. “Que s’ha incendiat una casa o el resultat del Barça ho pot dir tothom a Twitter, explicar el per què, les raons de la no reacció en el partit, quina situació queda, l’opinió de confiança d’algú com Ramon Besa, això es troba encara als diaris”.
Un dels seus grans projectes és la tesina que va fer sobre la revista Iberia. “Estudiant aquella èpòca, veus Com aquells periodistes venen de fora entre els anys 1905-1915 per fer una cosa que era la seva vocació, no la seva feina. El somni d’aquella gent era la professionalització, que arriba als anys 20-30”, recalca, i ho compara amb el dia d’avui: “una mica com ara, que fem 50.000 ocupacions a banda del periodisme; compartim el somni de professionaltizar-nos, de viure bé d’aquesta feina, idèntica meta que tenim 120 anys després”. Safont també parla amb orgull de periodistes il·lustres de l’època com Eugeni Xammar, Gaziel o Josep Pla: “Ens fascina aquella època, però també ens ajuden a comprendre coses que segueixen igual: interessos de la premsa, dificultats entre redacció i direcció, com afecta la política, pressions...”.
La gent de Mataró
Un periodista que fa coses, i que volta per tot Catalunya. D’aquí que destaqui de la seva Mataró com els mataronins “sempre parlem de Mataró”. Considera que no comptem amb “una llarga llista de fills il·lustres com poden tenir altres ciutats, llevat de Puig i Cadafalch o Miquel Biada” però en canvi “hi ha molta gent de Mataró fent coses”. “Expliquem d’on som, encara que estiguem als Estats Units, i sense caure en el xovinisme, sempre hi ha mataronins fora de Mataró que recorden d’on venen”, afegeix. Malgrat això, veu amb “preocupació” el futur de la ciutat. “La manera com som ens ha fet d’aquesta ciutat, amb tant poc espai entre mar i muntanya, tant a prop i a al vegada tant lluny de Barcelona, amb un sentiment intens per les Santes, que tothom té Festes Majors, però nosaltres les lluïm pel món”.
Les Santes, precisament, és una de les seves “dèries”. Considera que hi ha el perill que “només parlem d’això, i si ens agradem el 25 de juliol hem de saber repartir aquest sentiment tot l’any, sinó acabarem sent una caricatura de nosaltres mateixos”. Safont creu que Mataró ha patit amb les crisis, però que ara és el moment de pensar en el futur. “Cal buscar quelcom que ens doni un relat, una ambició de futur; no sé quina pot ser.. m’agradaria que hi hagués gent que pensés en això, i m’agradaria pensar que hi ha gent que ho està pensant, però si hi són, no els conec”.
-