"Tenia experiència prèvia col·laborant en un refugi per a migrants a Mèxic. Veient el que passava a Lesbos vaig comprar un bitllet i me n’hi vaig anar després de contactar amb una companya que hi era. La situació a l’illa, però, estava una mica més controlada, i el dia 12 de març vam marxar cap a terra ferma, al camp de refugiats d’Idomeni, a la frontera amb Macedònia. Avui, però, estem en un altre camp proper, a Eko, que pren el nom d’una benzinera al voltant del qual s’hi ha instal•lat gent que ha marxat d’Idomeni, on la situació és tan horrorosa que els refugiats en prefereixen fugir. Allà està tot tan desbordat, tot és tan gran i desolat, que la coordinació i les estratègies conjuntes són impossibles. Hem preferit focalitzar-nos en un camp més petit com aquest, on creiem que podem ser més útils i marcar més la diferència.
Al camp hi hem creat un punt d’informació on coordinar qüestions com les visites mèdiques o les diferents activitats que es fan al camp, i també estem construint un espai per a infants. Però hem d’anar amb molta cura, perquè les persones refugiades no volen que Eko ni cap altre camp es converteixi en una mena de ciutat, de lloc de residència permanent. Som aquí per ajudar a que el trànsit d’aquestes persones sigui millor, però l’objectiu és la reobertura de fronteres. Avui les necessitats més bàsiques les tenim cobertes així que ens concentrem sobretot en la part anímica dels refugiats, que està molt tocada. Després de mesos o anys movent-se pel món, fugint de l’horror i buscant un lloc on poder establir-se i reunir-se amb les seves famílies, estan molt esgotats i decebuts pel tracte que estan rebent d’Europa. Hem comprat un projector per fer-hi cinema, dues nits a la setmana muntem una petita discoteca, fa uns dies vam celebrar l’any nou kurd i els refugiats d’aquest origen ens van ensenyar alguns dels balls tradicionals. Tenim una imatge molt uniforme dels refugiats com a col•lectiu, a l’igual que del món àrab, però és molt ampli. A Idomeni hi ha sirians, paquistanesos, iranians, libanesos, palestins... i també hi ha conflictes i problemes de convivència entre ells.
El dia a dia és tan intens que t’impedeix reflexionar gaire, però em sento molt trista. Costa animar-te a tu mateixa quan cada dia coneixes persones tan fantàstiques i increïbles que pateixen situacions tan dures i injustes. Persones que ens supliquen que els obrim casa nostra, una casa que està preparada per acollir-los, i enlloc d’això firmem tractats que van en contra del sentit comú, de l’essència de la humanitat. Em fa vergonya dir que sóc part de la Unió Europea. Abans de marxar d’Idomeni vaig ser a la concentració de protesta i a la vaga de fam que van fer els refugiats. A un metre de mi un home va estar a punt de cremar-se a l’estil bonze després de llançar-se per sobre un bidó de benzina. La gent que tenia al voltant ho va acabar impedint, però veure la cara d’aquella persona disposada a morir així em va deixar del tot noquejada per l’impacte. Com quan algú et diu a la cara que si arriba a saber que es trobaria tot això hauria preferit quedar-se a Síria, enmig de les bombes. Estan molt frustrats perquè no són subjectes de la seva vida, perquè la gent de dalt que no saben ni quina cara tenen estan decidint-t’ho tot per ells. Per mi ja no són persones refugiades, són en Mohamed, en Karim, són persones a qui ja coneixes i aprecies, i que Europa sigui incapaç d’obrir-los els braços i acollir-los és indignant".
-