S'ha apagat la mirada lluminosa. "Salveu-me els ulls, quan ja no em quedi res. Salveu-me la mirada, que no es perdi", diu el poema. Les persones que hem passat per la coral Primavera per la Pau o que la coneixen, hem sentit sovint en Genís Mayola cantant aquests versos sobre l'escenari. Molts també hem tingut l'oportunitat de veure'n l'autor de prop. El seu esguard golut, corona d'un somriure franc. Ahir em va tornar a la memòria. La mort de Miquel Martí i Pol ha tenyit de dol el discurs de la campanya. Anit, a l'Auditori Felip Pedrell de Tortosa, se li va retre un minut de silenci. De mirades perdudes.
Les mirades. D'això tenia previst parlat. A bord de l'autocar, s'acumula pesantor sobre les parpelles. Els últims dotze dies, hem vist mig país. Berga, Sant Llorenç de Morunys, Vilafranca, l'Hospitalet, Girona, Badalona, Mataró, Cornellà, Girona, Sant Adrià, Vilanova i la Geltrú, Martorell, Santa Coloma de Gramenet, Barcelona, Terrassa, Reus, Manresa, Lleida, Térmens, Vic, l'Ametlla del Vallès, Sabadell, Móra la Nova i Tortosa. Tenim les retines cansades de tantes carreteres i d'una llum de dia que es deixata massa ràpid. Cada cop costa més forçar la vista per treballar en la penombra del vehicle. La novetat ha començat a transformar-se en rutina, i passem més estones endormiscats. Amb el pas dels dies, els ulls també s'enrogeixen de cansament. Els constipats progressen. És fàcil, en un espai de convivència tan reduït.
La visió periodística de la realitat es perd molt ràpid. La informació de cada dia substitueix la de l'anterior. És la llei de la immediatesa. Això m'ha fet pensar, per contrast, en les paraules del poeta: "Viuré, bo i mort, potser, en la mirada".
